Arrel, teixit i xarxa

Ja fa temps que iniciatives d'economia social i banca ètica estan treballant en el nostre país, també fa temps que les conec, però fins fa ben poc no havia parat atenció que els seus missatges i els seus projectes també anaven dirigits a mi. Així, que després d'anys de rebre de la meva entitat bancària ofertes per obrir comptes estalvi, fer hipoteques, invertir a no sé on... vaig decidir amb els meus petits estalvis fer-me sòcia col·laboradora de Coop57. I ahir vaig rebre'n el primer butlletí a casa. Un butlletí ple de projectes del nostre país que estan treballant per la transformació, però el que més m'ha cridat l'atenció són les dades del saldo de les aportacions dels socis. Des del 2003 al 2009 hi ha hagut un creixement en aportacions, però el salt més espectacular és del 2008 al 2009, que s'ha passat d'una mica més de 4 milions d'euros a més de 6 milions. No és casualitat que això es doni en un context com l'actual. Com ells diuen a l'editorial és "la capacitat i potencialitat social de respondre al col·lapse econòmic des de paràmetres solidaris, inclusius i esperançadors" davant la crisi. Segurament, com a moltes d'altres persones, tots els anys de missatges provinents d'aquestes iniciatives no captats com a subjecte, han hagut de donar fruit en un moment com l'actual, un moment on es fa més palès que hi ha moltes coses que no funcionen i cada dia som més conscients que cadascú de nosaltres tant si fem com si no fem ens posicionem d'alguna manera. El butlletí el tanca un vers de Salvador Espriu Que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança: així molt humilment ho demanem".

Mazoni és de la collita del 77

Mazoni ha estat de gira durant 31 dies consecutius, ni la "nevada" el va fer aturar. Avui en fa un article a El Periódico, Un gargot a Catalunya. Recordo l'impacte de les primeres cançons que vaig escoltar d'ell en aquella època que no parava de sentir nous noms de músics catalans que estaven fora del clàssic circuit de l'anomenat "rock català". Per la responsabilitat que tenia en aquell moment a Òmnium Cultural vaig veure clar que no podíem quedar al marge del que estava passant a nivell musical al nostre país i vam iniciar algunes col•laboracions. De les que recordo més interessants són en l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música, un primer any amb Mishima i el següent amb Mazoni, acompanyat de Bikimel.
Però tornant a la gira de 31 dies, de la parada que Mazoni va fer a Badalona només lamento que hi haguessin cadires a platea i que no fos un dissabte a la nit. Suposo que la connexió amb aquest grup té moltes cares, però compartir una mateixa generació n’és una que m’agrada, i algunes de les nostres inquietuds vitals deuen confluir. Per això m'agrada sentir que algú se li fica al cap fer alguna cosa per créixer com a músic i com a persona, posar en dubte la idea que diu que el territori per als grups que canten en català és petit i et limita com a músic, i foragitar el pessimisme i la crisi. Això és el que a mi m'agrada intentar també des del meu àmbit. No sé si me’n surto tan bé com ell, però li robo aquesta idea que escriu: Si alguna cosa cansa, prova de fer-la més vegades fins que tingui un altre significat.

Només dir que gràcies Jaume, gràcies Mazoni! aquest gargot per Catalunya té una rúbrica amb molta personalitat.