divendres, 29 d’octubre del 2010

Lipdub Independència

Acabo de veure al facebook que hem batut el Rècord Mundial del Lipdub amb més gent que s'hagi fet mai, 5.771 participants!!!! I ha estat un Lipdub per la independència. Pell de gallina, emoció, ostres...no m'ho esperava aquest matí remoure'm d'aquesta manera. Sembla que a Osona tenen força traça amb aquestes coses.
Segons la Viquipèdia un bon lipdub ha de tenir espontaneïtat, "Fa la sensació que algú tingués la idea en el mateix moment, treu la càmera de vídeo personal, i diu: eps! nois: fem un lip dub amb aquesta cançó"; versemblança, la gent, producció i situació semblen espontànies, no preparades i reals; participació, "El vídeo no consta d'una sincronització espectacular feta per una única persona, si no d'un grup, participant tots junts en un esforç espontani, que sembla que comuniqui l'actitud i humor de la cançó"; i humor, la gent mostra una actitud divertida en el vídeo. Potser estic superada per l'emoció, però no són 4 ingredients essencials per aquest camí que ens estem proposant de traçar? Espontaneïtat, -que no improvisació- una actitud que surt de dins, no ens l'imposa ningú, ens dóna la gana a nosaltres i ho vivim en el dia a dia. Versemblança, està clar que si no ens creiem que la independència és possible, no succeirà mai. Participació, un procés de construcció nacional ha d'estar portat des de les persones i per les persones, cadascú de nosaltres aporta una part i sense la participació de la gent és impossible un futur nacionalment cohesionat, jo ja no em crec que són les petites avatguardes les que inicien les transformacions profundes. I sense humor, quin avorriment, no? Riure's de nosaltres és de bona salut, passar-ho bé, conèixer-nos, fer festa i riure, riure molt d'un moment tan seriós i important com és el de la creació del nostre propi estat.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

El Lliure de Gràcia

Després de 7 anys, aquesta setmana s'ha reobert l'emblemàtic Lliure de Gràcia, la meca del teatre català. Ahir vaig anar a l'estrena de Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams adaptada i dirigida per Àlex Rigola. Aquesta peça -convertida en un clàssic de cinema l'any 1958 amb un Paul Newman i una Elisabeth Taylor joveníssims- tracta sobre la comunicació en les relacions humanes i, sobretot, familiars. Amb un fort fonament psicoanalític carregat d'experiència pròpia de l'autor, els diàlegs ens condueixen per les clavegueres de la vida d'una família turmentada per les frustracions, els desenganys i les mentides; on la hipocresia i la repressió són les portes d'accés a la comunicació amb l'altre. Una posada en escena gens excèntrica, on el text és el màxim protagonista; i una escenografia de Max Glaenzel orgànica i austera; ajuden a recuperar la proximitat amb el públic, valor tan preuat del clàssic Lliure de Gràcia. La llàstima és que només dos actors estan a l'altura de tal intentsitat dramàtica, Chantal Aimée -Maggie- i Joan Carreras -Brick-. La resta de l'elenc no només no hi arriba sinó que distorssiona la progressió dramàtica i emocional del text. Va ser una experiència a batzegades, d'interrupcions constants per la no consecució del plaer de fer-me emocionar.