dimecres, 29 de setembre de 2010

29S, què faig avui?

Avui hi ha convocatòria de vaga general i ja porto setmanes reflexionant sobre quina opció i quina responsabilitat assumeixo. Parlo amb amics, amb persones que em són referents, llegeixo les seves reflexions als blocs, estic atenta a les discussions de les xarxes... i, sobretot, no escolto les tertúlies. I on més a gust em sento és en l'afirmació de fer vaga perquè defenso cert model social que està lluny de la dinàmica que impera al nostre món i al nostre país. Faig vaga perquè estic en contra de la gestió que estan fent de la crisi i perquè tinc molta ràbia als bancs i les caixes com a símbol màxim d'aquest sistema pervers. Faig vaga per dotar-la de contingut nacional i perquè el Rei Juan carlos no en fa. I faig vaga perquè em sento una ciutadana hereva d'un passat de persones que van lliutar per assolir uns drets; i compromesa amb un futur on el creixement econòmic -si és que encara n'hi ha d'haver- reverteixi a tota la societat.
No faig vaga per recolzar els sindicats ni per recolzar aquesta "esquerra" que no sabem ben bé cap on s'orienta, però el que sí que tinc clar és que no em quedo en la passivitat i vull que obrim opcions que trenquin aquesta paràlisi. Per tant, tot i que treballo pel meu compte, avui no responc correus de feina, no vaig a comprar ni a fer un cafè i no vaig a tallar-me el cabell -tenia hora a la pelu i l'he anul·lada-.

Miozz Mirades. Contra la crisi: reforma de forquilles salarials
Oriol Lladó. Dialèctica, progrés...i vaga

divendres, 10 de setembre de 2010

En construcció


Ahir vam convidar a Ferran Requejo a l'Espai Betúlia perquè ens donés pistes de reflexió per respondre a la pregunta del milió: "I ara què?". Ens referíem a l'I ara què? després de la sentència del Tribunal Constitucional a la reforma de l'Estatut de Catalunya. Jo l'havia sentit parlar per primera vegada a uns seminaris a València sobre el federalisme assimètric davant d'un públic radicalment independentista. I ahir, uns 12 anys després vaig sentir com admetia que després d'anys de creure en una Espanya federal havia passat a ser partidari de la secessió com a única via per a la protecció de la minoria catalana en el món. Pels que som partidaris de la independència des de ben petits, ens agrada veure com cada vegada som més els que un dia votarem al referèndum. Ara bé, la sensació actual és que la ciutadania estem obrint portes en el panorama polític del nostre país amb nivells democràtics de participació i mobilització molt madurs, però sembla que el lideratge dels responsables polítics no acaba d'estar a l'altura de les circumstàncies. Nosaltres des del nostre lloc continuarem anant-hi!