A reveure, Berlin

És hora de dir adéu a Berlin. És hora d'agafar l'avió I aterrissar a Barcelona, que ens esperen uns mesos molt importants, tant per les aventures personals com pel futur col.lectiu dels catalans.

Mentrestant i amb ganes que ben aviat Barcelona parli amb Berlin com a capital d'un nou i millor estat europeu, em quedo amb les pedalades en bici per aquesta ciutat, amb l'aire a modern. Amb l'horror causat I patit, amb la capacitat de transformació, creació I influència en el pensament i l'art...

Però per damunt de tot em quedo amb la força de la Lurdes I la màgia de l'amistat.

Berlin com a casa

Quan viatjo sempre tinc l'experiència del dia quotidià. És aquell dia que tot ja et resulta més familiar, que casualment et vénen turistes en busca d'orientacions, com si fessis cara de seguretat, de més complicitat entre la ciutat I tu. També és el dia que ja no treus el mapa a cada cantonada, ja saps decidir amb facilitat en quina direcció agafes el metro I comences a veure escoles I mercats.

I coincideix que és el dia que m'agrada fer alguna activitat quotidiana o usual pels que hi viuen. Vam visitar un cementiri, on hi ha enterrats Bertolt Brecht I Hegel. Tot i que és una activitat en perill d'extinsió, a la nit vam anar al cinema, a la Kino Central Mitte, al barri de Scheunenviertel, la sala força plena. Vam veure la darrera pel.lícula de Ken Loach, Jimmy's Hall, en anglès subtitulada a l'alemany, sorprenentment la vam seguir. Abans havíem estat mirant I remenant botigues de roba, ohhh, ens van encantar! I avui al matí he anat a córrer pel Tiegarden, és un parc enorme enmig de la ciutat, deu ser quatre o cinc vegades el Parc de la Ciutadella I m'ha encantat fer els estiraments sota la Porta de Brandenburg.

El magnetisme de l' Holocaust Mahnmal m'ha obligat a tornar a passejar-m'hi.

La barbàrie: visita al camp de concentració de Sachsenhausen

Avui era un dia especial, ho sabíem. Ahir vam visitar el Museu dels jueus, em va encantar, però molt, ja ens va anar preparant per la jornada que ens esperava avui.

Sachsenhausen és un camp de concentració construït pel règim nazi el 1936 I alliberat pels soviètics el 45, els quals no es van estar d'utilitzar amb les mateixes finalitats els següents 5 anys. Aquest era el camp més proper a la capital i des d'on es dirigia tota l'estratègia dels camps de concentració del règim. Era bàsicament destinat a opositors del règim, criminals I vagabunds, a part dels treballs forçats també tenia una àrea d'extermini amb càmera de gas i crematori, I s'hi van realitzar experiments amb presos I nens d'altres camps. Es calcula que van passar-hi unes 200.000 persones i hi van morir 50.000. Fàcil d'escriure... Ho hem vist a moltes pel.lícules I ho hem llegit a molts llibres ja, però no per això deixa de ser una barbaritat que costa d'explicar, costa d'entendre aquesta capacitat destructiva dels humans. Un sistema calculadíssim que va funcionar durant 12 anys. Hi va ser reclús el pastor protestant Martin Niemöller, autor de:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar

Holocaust Mahnmal

Una visita general de la història de la ciutat des de la Primera Guerra  Mundial fins ara ha estat el que ens ha ocupat tot el matí. Impactant el Memorial de l'Holocaust dedicat als jueus europeus assassinats,  les minories que van ser aniquilades en aquells 12 anys, es calcula que uns 12 milions de persones van ser assassinades pel règim més inexplicable creat al cor d'Europa. Quan veus l'esforç I la inversió que ha fet la societat alemanya mitjançant el seu Parlament per recordar tot allò succeït, els debats públics que ha generat cada construcció d'un memorial, sento enveja.  Aquí la memòria històrica va de debò I permet anar sanant la societat.

Prenent les mides a la ciutat

Instal.lades ja al Gat Point Charlie, un hotel ubicat a l'antic Berlin comunista, al costat del Check Point Charlie, hem sortit a descobrir de què anava aquesta ciutat. Un diumenge a la tarda és un bon moment per prendre les mides d'una ciutat amb tranquil.litat: les distàncies que m'imagino del mapa corresponen a les de les meves cames? com funciona el metro, la ubicació dels noms dels carrers... M'agrada la sensació - una mica enyorada- que ve de l'actitud de descobrir-ho tot de nou.
Em trobo davant d'una ciutat molt endreçada I racional, i d'immediat és impossible no trobar allò que tantes ganes tenia d'identificar: història del segle XX. I amb facilitat trobes raconets agradables on hi van els berlinesos a menjar I prendre alguna cosa.

A l'espera, doncs, de veure demà què em diu Berlin d'aquesta Europa que avui coneixem.

Europa: Berlin

Cap a Berlin, doncs! Al cap hi tinc: cultura, història, pensament, segle XX, fred, racionalitat, modernitat, europeisme...Què m'hi trobaré?

Retorn de l'Exili

Fa unes setmanes que amb la meva família s'estan donant unes converses ben suggerents. Ara que fa 75 anys del final de la Guerra Civil Espanyola, a casa és com si estiguéssim retornant de l'exili, som una tercera generació que estem tornant d'algun lloc d'on estaven els nostres avantpassats. Posaré una mica de context familiar per entendre'ns millor. Us parlaré de la branca familiar de la meva mare.
L'avi de la meva mare va fer diners muntant i dirigint una corderia a Badalona, profundament catòlic, el que en diríem un clar prototip de la petita burgesia urbana catalana. Va ser víctima conjuntament amb el seu germà de la revolució dels inicis de la Guerra i el van matar als 50 anys. Ja us podeu imaginar en aquell context el sotrac que va suposar per la seva dona i les seves filles -entre elles, la gran, que era la meva àvia-, que van estar durant tota la Guerra sense saber què havia passat amb ell.

La meva àvia ja és morta, però jo recordo que explicava moltes coses dels anys previs i posteriors a la Guerra, sense acabar d'entendre el que em deia, m'agradava preguntar-li coses. A més a més, és curiós, però li era més senzill parlar d'aquests temes amb els seus néts que amb els seus propis fills. Més que els llibres o les poques lliçons d'Història de la Guerra Civil que he arribat a rebre, ha estat la vivència de la meva família la que m'ha apropat més a la comprensió d'aquest episodi de la nostra Història. I no ha estat fins ara que he entès el patiment que va viure i que segurament va portar a sobre la meva àvia tots els seus 91 anys de vida. No ha estat fins ara que he comprès que la meva àvia va defensar sempre el bàndol que va defensar per subsistència familiar, lleialtat a un dol familiar no superat.

La meva àvia era una gran dona, havia arribat a ser capaç de veure que Franco no ho havia fet tot bé, però no va ser mai capaç de penjar la senyera al balcó per Sant Jordi, no va poder mai comprendre el mal històric que va suposar l'Alzamiento, hauria necessitat 20 anys més de vida per fer el tomb. Jo recordo que em costava molt d'entendre quan em deia que a ella mai li havien prohibit parlar català, o quan em deia que Franco havia posat odre en el desori d'aquells anys, perquè malgrat les dècades que em separen d'aquell moment històric jo em sentia molt més a prop de la Revolució i dels valors de la República. I el més fort és que ara ho entenc, perquè per damunt de tot som persones que formem part d'un sistema familiar i que tendim a ser lleials a les normes que aquest imposa. No he comprès fins ara que van haver de passar dues generacions perquè la tercera fóssim capaços de comprendre, de parlar-ne, de transformar aquest dolor familiar.

De la Història amb majúscules em sento al costat del avis i àvies que van lluitar a la Guerra Civil, dels valors republicans i de l'esperit llibertari per construir un món millor; i de la petita història al costat de la meva família, d'unes dones que van haver de suportar el dol que les va esclavitzar a situar-se al bàndol dels vencedors, del conservadorisme i manteniment de l'ordre establert. Totes plegades víctimes del feixisme que va sotmetre a tota la població vingués d'on vingués a un ordre establert on el lliurepensament, la igualtat, la comprensió, el perdó no eren els valors per fomentar vides lliures ni societats lliures.