dilluns, 27 d’agost de 2012

I caminem per poder ser i volem ser per caminar

Aquí asseguda al tren cap a Barcelona...pensant en la història que carrega sobre l'esquena aquest Pirineu, els seus camins d'exili, les fronteres imposades, són molts els indrets carregats de simbolisme per aquest petit país nostre... Pensant també en els moments bonics de la travessa. Els banys als rius, les nits sota els estels, les arribades als colls, els refugis acollidors, els sopars de càmping gas, les converses, els ànims i somriures d'en Subi.
En fi, començant ja a construir el record que em quedarà gravat a la memòria.

Els nostres amics de camí

Volem dedicar una entrada al bloc als companys de camí en aquesta travessa, s'ho mereixen. Hem conegut molta gent, amb alguns tan sols hem intercanviat quatre paraules, d'altres ens hem anat trobant al llarg d'uns quants dies. Aquí en volem destacar aquests:
En Rambo. Personatge de pell curtida i posat salvatge, aparença insociable, però amb un gran interior. Està travessant el Pirineu des d'Hendaia fins el Cap de Creus i, de tant en tant la seva xicota l'acompanya. Com que no en té prou amb el recorregut marcat, es dedica a pujar els 3.000 que li queden "a prop".
L'inspector Clouseau i el seu equip. Una expedició de 5 membres: el pare, el fill, la parella del fill i 2 cabirols de 25 anys. Entrenyables, divertits, peculiars i, com no, francesos. Uns grans companys que van acabar la travessa a Andorra. Els hem trobat molt a faltar.
L'alemany solitari. Un personatge amb qui vam coincidir-hi 15 minuts al peu del Refugi del Montroig. Impassible va arribar amb la seva motxilla i barret després d'una tormenta. Es va liar un cigarret, se'l va fumar, va compartir amb nosaltres 4 coses de la seva aventura desdel País Basc i va reprendre, simple i senzillament, el camí. Ens vam retrobar al peu del Canigó i vam coincidir unes quantes jornades més.
El trompetista. Un francès d'origen italià. 78 anys, xerraire més que en Subi. Gambava com un animal, ens va avançar a la pujada al Coll d'Eina i ens va prometre que passés el que passés dalt el Noufonts ens esperaria tocant la trompeta, i així va ser.

diumenge, 26 d’agost de 2012

I arribem al final del trajecte

Fa dos dies vam sortir de Requesens direcció el poble de Vilamaniscle, prevèiem una etapa llarga, de 30Km, però a Vilamaniscle ens esperava un bon allotjament i uns bons amics que ens rebrien amb tots els honors.
La jornada va complir les nostres previsions, va ser llarga, amb poca aigua i calorosa fins els darrers Km quan va entrar la tramuntana i ens va refrescar una mica. A mig camí vam aconseguir, per fi, veure el mar, però semblava quedar molt lluny encara. Ens vam aturar en un petit veinat de l'Espolla, Els Vilars, en busca d'aigua i una mica d'ombra per reposar. Vam reemprendre el camí cap a Sant Quirze de Colera, molta pista, carretera, però finalment arribem a Vilamaniscle el dia de Festa Major. En Jordi i l'Anna ens esperen i ens fan d'hostelers fent-nos una gradíssima i boníssima fideuada, ohhhh...què bona!!! apropant-nos així als productes del mar encara a una etapa de distància.
Avui al matí hem sortit ja amb el bikini posat per tirar-nos al mar només veure'l :). Abans, però ens ha tocat baixar a Llançà i pujar a Sant Pere de Rodes, vistes al mar magnífiques gràcies a la neteja de l'aire que ha fet la tramuntana. I quan hem arribat al Port de la Selva, xups! directe a l'aigua! Feia 20 dies que estàvem buscant aquest final.


divendres, 24 d’agost de 2012

La Vajol-Requesens, els boscos cremats

Avui hem sortit de La Vajol tardíssim, és que a Ca la Conxita ens han preparat un esmorzar d'aquells que...mmm...
Sabíem que passaríem pels boscos cremats per l'incendi d'aquest estiu a l'Alt Empordà, hi ha zones totalment calcinades, és molt trist veure la natura totalment morta. Encara que hagin passat aquests incendis encara hem trobat zones cremades amb bosses de plàstic, llaunes, vidres, tot tipus d'escombraries llençades darrerament després dels incendis, costa d'entendre...
Ara som al refugi del Forn de Calç, a Requesens amb vistes al seu monumental castell. Comencem a notar que ja som a cotes molt baixes, molta calor, paisatges molt boscosos...però sobretot, primeres olors a mar!

Aquestes són fotos dels boscos cremats

dijous, 23 d’agost de 2012

Núria, el Canigó i avall que fa baixada

Des de la Vall d'Eina vam pujar per carenar l'olla de Núria. És encantador caminar per dalt de Núria, llàstima que va estar tapat tot el dia, fins i tot ens van caure algunes gotes de pluja i no ens va permetre gaudir de les vistes... Vam arribar al refugi d'Ulldeter i ens vam fer un banyet al riu, com ens agrada!!!!!
L'endemà vam fer l'aproximació cap al Canigó, caminant dalt d'un altiplà fins al refugi de Marialles. A Marialles vam dormir a la cabana lliure just al costat del refugi que, per cert, tot i demanar-los que buscàvem allotjament lliure no ens van indicar l'existència d'aquesta cabana a pocs metres d'on ells eren.
I bé, un nou dia important: l'ascenció al Canigó! La pujada per Marialles força transitada, ara bé, quan vam arribar a dalt ens va semblar que tanta gent ensorraria aquell cim. Per això vam decidir baixar de seguida cap a Cortalets. A Cortalets vam menjar una bona omelette i vam continuar el camí fins a la bonica i restaurada cabana al peu del Canigó, Abric del Pinatell. El camí fins allà va ser preciós i molt poc transitat, vorejant tota la falda del Canigó, és el que anomenen el Balcó del Canigó. Un cop al refugi, després de sopar es va esdevenir un moment màgic: en Subi va gaudir d'una vetllada kumbaià! Sí, sí, vam estar cantant i tocant la guitarra amb unes companyes alemanyes que també dormien a la cabana. Jo, encantada, és clar...
El dia següent ens dirigíem cap a Amélie-les-bains, a 220m, feia setmanes que no estàvem tan baixos. Un poble que no ens va agradar gaire, la veritat, en Subi voldria utilitzar paraules més gruixudes, però no ho faré.
A Amélie vam sopar i aquella mateixa nit vam reemprendre la marxa amb els frontals muntanya amunt. A mig camí vam dormir enmig del bosc, de manera que vam tenir la companyia d'insectes de tot tipus que van impedir que tinguéssim un son plàcid. I aquest matí ens hem llevat i hem vist que les formigues havien colonitzat l'interior de les nostres motxilles en busca de menjar.
Avui ha estat el dia de travessar la frontera que ens van imposar i hem arribat al bonic poble de La Vajol, a l'Alt Empordà. Hem passat pel Coll de Lli, per on el president Companys va creuar la frontera cap a l'exili. Ara mateix ens estem prenent uns macarrons de Ca la Conxita, un encant de família, ens han acollit de meravella.

La foto d'en Subi kumbaià

diumenge, 19 d’agost de 2012

D'Andorra a la Cerdanya passant pel Capcir

Escrit el dissabte 18 d'agost
Fa molts dies que no escrivim, és difícil trobar zones wifi per la muntanya... Intentarem fer un resum de les darrers 4 jornades.
Al Serrat ens van visitar la meva família des de Fórnols, vam dinar i sopar junts. La veritat és que fa il.lusió de tant en tant trobar-te amb la teva gent...ja ens ha passat quan vam trobar-nos amb en Marcos i la Marta a la Vall de Cardós. Del Serrat vam travessar mig Andorra fins a la Vall d'Incles, l'etapa va ser molt llarga i vam acabar bastant baldats. Jo em vaig reconciliar amb Andorra, realment té valls molt boniques, com la de Sorteny fins el Coll de Meners. Enmig d'aquesta etapa vam estar amenaçats per uns núvols tormentosos i amb ganes d'emboirar-nos el camí. A Incles vam dormir sota el porxo d'un xalet pel fred i per si un cas la pluja.
D'Incles vam anar fins al Pas de la Casa i, quina millor manera d'acomiadar-nos d'Andorra "gaudint" de la seva bogeria consumista en el parc temàtic del Pas de la Casa. D'aquí vam anar al Coll de Pimorent i ja vam entrar al Capcir. Vam dormir en un alberg on nosaltres érem els únics hostes, una tal Isabelle d'origen andalús ens va premiar amb les seves abundants degustacions culinàries. Havíem d'estar preparats per l'etapa reina de l'endemà.
L'endemà, doncs, ens vam despertar tot nerviosos, era el dia D. El dia en què havíem de treure'ns l'espina clavada de fer el Carlit (2 intents fallits en els darrers 2 hiverns). L'etapa era llarga, però estàvem il.lusionats, ara bé, a mida que ens acostàvem a aquell gran bloc de pedra, les cames ens tornaven a tremolar i ens sentíem petitons petitons. Finalment, però, vam coronar el Carlit (2.921m)! A la baixada cap a les Bulloses ens vam regalar un magnífic bany a les aigües de l'Estany de les Dugues a 2.280m. Vam sopar al refugi al costat d'un francès simpàtic amb qui vam establir converses de muntanya i la vida i vam fer un vivac a la "belle etoile".
Avui ha estat etapa de connexió entre el Capcir i l'aproximació a l'olla de Núria passant per Eina, on ara mateix estem fent un vivac en un balcó de la seva preciosa vall. Bona nit!
La foto que pengem és a dalt el Carlit.

dimarts, 14 d’agost de 2012

Trepitjant Andorra

Ja hem entrat a Andorra. En els darrers dos dies hem anat del Pla de Boavi a El Serrat, a la parròquia d'Ordino.
Al Pla de Boavi vam dormir altre cop en una cabaneta, aquesta vegada amb companyia, la d'un esquirol que ens va acollir a casa seva. Feia molts anys que no passava per Boavi, realment és un lloc preciós.
Del Pla de Boavi vam anar al Refugi de Vallferrera per Baborte, sota l'ombra de la Pica d'Estats. Vam fer nit a Vallferrera: un bany al riu, una dutxa i un bon sopar...mmm...quin menjar! Deliciós!
Avui hem sortit de Vallferrera, hem pujat pel Port de Boet, un camí molt agradable, i hem entrat a Andorra pel Port de Rat, just a tocar de les pistes d'esquí d'Ordino-Arcalís. A l'estiu és molt desolador un paisatge de pistes d'esquí, sobretot després de dies de colls, valls, estanys, cims tan bonics...
Comencem a notar que anem agafant el ritme, les pujades ja no ens treuen tant d'alè com els primers dies, no obstant peus i genolls encara es van ressentint dels desnivells acumulats.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Civilització després de 5 dies

Avui hem arribat a Graus amb la intenció de baixar a Tavascan a comprar alguna cosa de menjar pels propers dies. Hem estat aquests 5 primers dies sense veure massa civilització.
De les fonts del Garona, al peu del Refugi de Saboredo, vam pujar cap al Port de la Bonaigua, d'allà vam anar cap al Refugi d'Airoto, un refugi lliure súper xulo i molt utilitzat per pescadors. Venint del Parc Nacional d'Aigüestortes, aquesta zona fins a Alós d'Isil, totalment desconeguda i molt poc transitada.
D'Alós d'Isil ens vam enfilar cap al Montroig, déu n'hi do la pujada...uf... Ens va caure la primera pluja de la travessa mentre baixàvem cap al refugi, però tot i la meva por no va ser més que una refrescadeta agradable. Hem dormit a una cabana de pastor solets encenent la llar de foc.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Agafant ritme, que això és dur!

Doncs sí, ja estem immersos en la travessa. I la veritat és que més d'un moment ens ve al cap "23 dies caminant???? Ens ho vam pensar bé?" Els primers dies en tot nou projecte són durs, ja ho sé, ja ho sé i no cal precipitar-se...
A la primera etapa vam arribar al Refugi de la Restanca, ens van servir un sopar fantàstic que ens ha anat de conya per l'etapa d'avui. Vam acabar amb un bonic vivac sense gens de fred...
I avui havíem d'acabar al Refugi Colomèrs, però hem avançat una mica l'etapa i ja estem de camí al Porth dera Bonaigua. I estem a punt de posar-nos a dormir aquí, al costat de les fonts del Garona.
Si tot va bé, doncs, demà ja deixarem la Val d'Aran i ens endinsarem cap al Pallars Sobirà.
Penjo la foto del gran sopar d'avui, en Subi pobre està passant fam...

dilluns, 6 d’agost de 2012

De Conangles al Port de la Selva


Se'm fa gros escriure una ruta a peu des de Conangles a la Val d'Aran fins el poble del Port de la Selva. Són molts dies, moltes hores de camí i de convivència en el cansament i la veritat és que pot passar de tot. En fi... aquesta és la intenció, i el camí ja ens anirà portant quina serà la meta. Demà sortim de Badalona cap a la boca sud del Túnel de Vielha.

Aquesta és la planificació de la qual partim, ja anirem explicant com transcorre l'aventura: http://ves.cat/biOX