dimecres, 24 de novembre de 2010

L'àguila negra

Una cançó de Maria del Mar Bonet que feia moltíssim temps que no tenia present, i ara TV3 amb "No me la puc treure del cap" l'he recuperat. És molt bonica i em porta molt enrere...


Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m'havia adormit
quan, de cop, el cel s'omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d'enlloc.

Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s'acabà
i, com caigut del cel, l'ocell es va aturar.

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l'ocell, rei coronat, portava un diamant blau.

Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.

Bon ocell, porta'm amb tu al país
d'altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d'infant,
estels i més estels collirem tremolant.

Com abans, en somnis clars d'infant,
com abans, damunt d'un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l'illa del record la pluja llançarem...

L'ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d'una emprengué el vol.

dijous, 11 de novembre de 2010

En construcció. Fent país

Aquí podeu llegir el primer article que escric al Mirador de la recén publicació de la comarca.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Lipdub Independència

Acabo de veure al facebook que hem batut el Rècord Mundial del Lipdub amb més gent que s'hagi fet mai, 5.771 participants!!!! I ha estat un Lipdub per la independència. Pell de gallina, emoció, ostres...no m'ho esperava aquest matí remoure'm d'aquesta manera. Sembla que a Osona tenen força traça amb aquestes coses.
Segons la Viquipèdia un bon lipdub ha de tenir espontaneïtat, "Fa la sensació que algú tingués la idea en el mateix moment, treu la càmera de vídeo personal, i diu: eps! nois: fem un lip dub amb aquesta cançó"; versemblança, la gent, producció i situació semblen espontànies, no preparades i reals; participació, "El vídeo no consta d'una sincronització espectacular feta per una única persona, si no d'un grup, participant tots junts en un esforç espontani, que sembla que comuniqui l'actitud i humor de la cançó"; i humor, la gent mostra una actitud divertida en el vídeo. Potser estic superada per l'emoció, però no són 4 ingredients essencials per aquest camí que ens estem proposant de traçar? Espontaneïtat, -que no improvisació- una actitud que surt de dins, no ens l'imposa ningú, ens dóna la gana a nosaltres i ho vivim en el dia a dia. Versemblança, està clar que si no ens creiem que la independència és possible, no succeirà mai. Participació, un procés de construcció nacional ha d'estar portat des de les persones i per les persones, cadascú de nosaltres aporta una part i sense la participació de la gent és impossible un futur nacionalment cohesionat, jo ja no em crec que són les petites avatguardes les que inicien les transformacions profundes. I sense humor, quin avorriment, no? Riure's de nosaltres és de bona salut, passar-ho bé, conèixer-nos, fer festa i riure, riure molt d'un moment tan seriós i important com és el de la creació del nostre propi estat.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

El Lliure de Gràcia

Després de 7 anys, aquesta setmana s'ha reobert l'emblemàtic Lliure de Gràcia, la meca del teatre català. Ahir vaig anar a l'estrena de Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams adaptada i dirigida per Àlex Rigola. Aquesta peça -convertida en un clàssic de cinema l'any 1958 amb un Paul Newman i una Elisabeth Taylor joveníssims- tracta sobre la comunicació en les relacions humanes i, sobretot, familiars. Amb un fort fonament psicoanalític carregat d'experiència pròpia de l'autor, els diàlegs ens condueixen per les clavegueres de la vida d'una família turmentada per les frustracions, els desenganys i les mentides; on la hipocresia i la repressió són les portes d'accés a la comunicació amb l'altre. Una posada en escena gens excèntrica, on el text és el màxim protagonista; i una escenografia de Max Glaenzel orgànica i austera; ajuden a recuperar la proximitat amb el públic, valor tan preuat del clàssic Lliure de Gràcia. La llàstima és que només dos actors estan a l'altura de tal intentsitat dramàtica, Chantal Aimée -Maggie- i Joan Carreras -Brick-. La resta de l'elenc no només no hi arriba sinó que distorssiona la progressió dramàtica i emocional del text. Va ser una experiència a batzegades, d'interrupcions constants per la no consecució del plaer de fer-me emocionar.

dimecres, 29 de setembre de 2010

29S, què faig avui?

Avui hi ha convocatòria de vaga general i ja porto setmanes reflexionant sobre quina opció i quina responsabilitat assumeixo. Parlo amb amics, amb persones que em són referents, llegeixo les seves reflexions als blocs, estic atenta a les discussions de les xarxes... i, sobretot, no escolto les tertúlies. I on més a gust em sento és en l'afirmació de fer vaga perquè defenso cert model social que està lluny de la dinàmica que impera al nostre món i al nostre país. Faig vaga perquè estic en contra de la gestió que estan fent de la crisi i perquè tinc molta ràbia als bancs i les caixes com a símbol màxim d'aquest sistema pervers. Faig vaga per dotar-la de contingut nacional i perquè el Rei Juan carlos no en fa. I faig vaga perquè em sento una ciutadana hereva d'un passat de persones que van lliutar per assolir uns drets; i compromesa amb un futur on el creixement econòmic -si és que encara n'hi ha d'haver- reverteixi a tota la societat.
No faig vaga per recolzar els sindicats ni per recolzar aquesta "esquerra" que no sabem ben bé cap on s'orienta, però el que sí que tinc clar és que no em quedo en la passivitat i vull que obrim opcions que trenquin aquesta paràlisi. Per tant, tot i que treballo pel meu compte, avui no responc correus de feina, no vaig a comprar ni a fer un cafè i no vaig a tallar-me el cabell -tenia hora a la pelu i l'he anul·lada-.

Miozz Mirades. Contra la crisi: reforma de forquilles salarials
Oriol Lladó. Dialèctica, progrés...i vaga

divendres, 10 de setembre de 2010

En construcció


Ahir vam convidar a Ferran Requejo a l'Espai Betúlia perquè ens donés pistes de reflexió per respondre a la pregunta del milió: "I ara què?". Ens referíem a l'I ara què? després de la sentència del Tribunal Constitucional a la reforma de l'Estatut de Catalunya. Jo l'havia sentit parlar per primera vegada a uns seminaris a València sobre el federalisme assimètric davant d'un públic radicalment independentista. I ahir, uns 12 anys després vaig sentir com admetia que després d'anys de creure en una Espanya federal havia passat a ser partidari de la secessió com a única via per a la protecció de la minoria catalana en el món. Pels que som partidaris de la independència des de ben petits, ens agrada veure com cada vegada som més els que un dia votarem al referèndum. Ara bé, la sensació actual és que la ciutadania estem obrint portes en el panorama polític del nostre país amb nivells democràtics de participació i mobilització molt madurs, però sembla que el lideratge dels responsables polítics no acaba d'estar a l'altura de les circumstàncies. Nosaltres des del nostre lloc continuarem anant-hi!

dissabte, 17 d’abril de 2010

Arrel, teixit i xarxa

Ja fa temps que iniciatives d'economia social i banca ètica estan treballant en el nostre país, també fa temps que les conec, però fins fa ben poc no havia parat atenció que els seus missatges i els seus projectes també anaven dirigits a mi. Així, que després d'anys de rebre de la meva entitat bancària ofertes per obrir comptes estalvi, fer hipoteques, invertir a no sé on... vaig decidir amb els meus petits estalvis fer-me sòcia col·laboradora de Coop57. I ahir vaig rebre'n el primer butlletí a casa. Un butlletí ple de projectes del nostre país que estan treballant per la transformació, però el que més m'ha cridat l'atenció són les dades del saldo de les aportacions dels socis. Des del 2003 al 2009 hi ha hagut un creixement en aportacions, però el salt més espectacular és del 2008 al 2009, que s'ha passat d'una mica més de 4 milions d'euros a més de 6 milions. No és casualitat que això es doni en un context com l'actual. Com ells diuen a l'editorial és "la capacitat i potencialitat social de respondre al col·lapse econòmic des de paràmetres solidaris, inclusius i esperançadors" davant la crisi. Segurament, com a moltes d'altres persones, tots els anys de missatges provinents d'aquestes iniciatives no captats com a subjecte, han hagut de donar fruit en un moment com l'actual, un moment on es fa més palès que hi ha moltes coses que no funcionen i cada dia som més conscients que cadascú de nosaltres tant si fem com si no fem ens posicionem d'alguna manera. El butlletí el tanca un vers de Salvador Espriu Que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança: així molt humilment ho demanem".

diumenge, 4 d’abril de 2010

Mazoni és de la collita del 77

Mazoni ha estat de gira durant 31 dies consecutius, ni la "nevada" el va fer aturar. Avui en fa un article a El Periódico, Un gargot a Catalunya. Recordo l'impacte de les primeres cançons que vaig escoltar d'ell en aquella època que no parava de sentir nous noms de músics catalans que estaven fora del clàssic circuit de l'anomenat "rock català". Per la responsabilitat que tenia en aquell moment a Òmnium Cultural vaig veure clar que no podíem quedar al marge del que estava passant a nivell musical al nostre país i vam iniciar algunes col•laboracions. De les que recordo més interessants són en l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música, un primer any amb Mishima i el següent amb Mazoni, acompanyat de Bikimel.
Però tornant a la gira de 31 dies, de la parada que Mazoni va fer a Badalona només lamento que hi haguessin cadires a platea i que no fos un dissabte a la nit. Suposo que la connexió amb aquest grup té moltes cares, però compartir una mateixa generació n’és una que m’agrada, i algunes de les nostres inquietuds vitals deuen confluir. Per això m'agrada sentir que algú se li fica al cap fer alguna cosa per créixer com a músic i com a persona, posar en dubte la idea que diu que el territori per als grups que canten en català és petit i et limita com a músic, i foragitar el pessimisme i la crisi. Això és el que a mi m'agrada intentar també des del meu àmbit. No sé si me’n surto tan bé com ell, però li robo aquesta idea que escriu: Si alguna cosa cansa, prova de fer-la més vegades fins que tingui un altre significat.

Només dir que gràcies Jaume, gràcies Mazoni! aquest gargot per Catalunya té una rúbrica amb molta personalitat.

dimecres, 31 de març de 2010

L'Onclo Marcel

Acabo d'arribar de l'enterrament del tiet d'un molt bon amic meu. L'Onclo Marcel -així és com l'anomenaven- tenia 75 anys i li va agafar un vessament cerebral el dissabte passat. Darrerament tinc el costum en els enterraments de familiars dels meus amics de voler conèixer les persones que s'han mort. Quan era petita em feia molt respecte i una certa por, però ara m'agrada poder mirar un mort, sembla que d'aquesta manera no m'amagui tant davant la mort o, com a mínim, intenti afrontar-la com una part inevitable de la vida. Tornant a l'Onclo Marcel, recordo haver-lo vist poques vegades en vida, però pel que he pogut veure avui i pel que el meu amic m'ha explicat era un nexe d'unió fonamental en la vida d'aquesta família. Durant la cerimònia, el capellà amb una tendresa finíssima ha anomenat l'Onclo Marcel com una persona que "havia fet un pacte amb els àngels per no créixer, per ser sempre un nen petit". L'Onclo Marcel era disminuït psíquic. Realment ha estat una cerimònia de comiat tendra, bonica i sincera.

dimarts, 30 de març de 2010

Retorn a la blocosfera

Torno amb un nou bloc. El bloc l'havia utilitzat, sobretot, per dos dels meus viatges: Palestina i Índia. I després vaig aprofitar-lo a compta gotes per escriure alguna cosa sobre obres de teatre i esdeveniments culturals que creia interessants. Ara que el recomenço -m'agrada veure-hi certa continuïtat- tampoc tinc clar per on anirà, però fa tota la pinta que serà un diari personal obert al públic on suposo que m'expressaré, opinaré i compartiré amb vosaltres aquest nou moment de la meva vida.
Gràcies per ser-hi!