El Torrent Xic

La nit de Reis d'aquest any vaig escriure aquesta carta al meu pare:

Torrent Xic, Pla del Penedès. Foto: Carles Gràcia

Estimat papà, 

Ja estem veient que aquest càncer està costant molt guanyar-lo. T'està deixant cada dia amb menys força i menys vitalitat. Quina ràbia! No tinc ganes que te'n vagis ja perquè et trobaré molt a faltar, perquè quan entri a casa serà difícil notar que ja no hi ets. No sentir al pis de dalt els tons de les teves harmòniques o els arpegis de la guitarra. M'emprenya que hagis de marxar i alhora sé que no puc impedir-ho.

M'hauria agradat que coneguessis el teu nét o néta que naixerà el mateix mes que tu, l'agost. Però m'ha fet molta il·lusió compartir amb tu l'inici d'aquest embaràs. Tu te'n vas i jo porto algú nou al món. Gràcies papà per haver-me donat l'oportunitat de viure, gràcies per donar-me tot el que sóc, per ser com ets i com has estat. Per ajudar a entendre'm moltes coses de la vida, moltes coses que has viscut creixent en una casa pairal del Penedès, la teva humilitat, la teva paciència, la teva bondat.

Vas néixer just abans de la Guerra Civil i deixes ara un món molt més avançat tecnològicament que el que et van ensenyar a l'Escola d'Enginyers. Un món en guerra a l'altra riba de la Mediterrània, amb refugiats fugint dels seus països picant a les portes d'una Europa cada dia més incerta. Un país que tant estimes a punt de voler ser una cosa diferent del que l'obliguen a ser. No podràs votar al referèndum, però no tinguis cap dubte que totes les accions on has participat repartint fulletons a les 7 del matí, donant material o conversant amb la gent són ja part d'aquest país que estem fent i tu hauràs contribuït a fer-ho possible. Tu dius que tenim l'oportunitat de construir un país que sigui el Regne de Déu a la terra. És la teva manera de dir que vols un país just, amb igualtat d'oportunitats, acollidor, que estimi els altres com a un mateix. És la teva manera d'entendre com es pot contribuir a fer d'aquest un món millor. Es nota que vas ser format als jesuïtes.

Quan te'n vagis recorda't de nosaltres, d'ajudar-nos a anar per la vida sent bones persones, -reivindico la bondat cada dia amb més força-. Tot el que portem teu dins nostre que ens serveixi per continuar el camí en aquest moment de vida que ens ha tocat viure.

T'estimo papà!

Retornar a casa

NYC s'acomiada amb un dia plujós i gris. Aquí ja fa dies que fan festes de celebració del final de l'estiu, tenen tendència a trobar excuses per celebrar el dia de qualsevol esdeveniment. Agafo el tren de la línia M per entrar a Manhattan, travessa el pont de Williamsburg. Des d'aquí veig el Pont de Brooklyn, bonica i romàntica icona de la ciutat. Mentrestant penso: què bé que ja torno a casa, què bé que tingui una casa on tornar. El millor dels viatges és poder tornar a casa, si no no deu ser un viatge, no? I torno amb una mica més d'elements per poder comprendre millor aquest món, per preguntar-me més coses.
Avui és un dia on les notícies van plenes dels atemptats, acabo de llegir que han detingut un sospitós. Que hi haurà més controls i presència policial. I és així, ara mateix estic a la Gran Central Station i és el primer dia que hi veig soldats uniformats. Mal dia per agafar dos avions...millor que m'ho prengui amb temps i calma.
Gràcies per tot i a reveure!

New York Mets

Quan era a Badalona ja vaig pensar que em faria gràcia anar a veure un partit de baseball. D'aquest esport no en sé massa, només recordo les regles del joc que m'encantava jugar a les colònies i campaments: el 'pitxi'.
Doncs ahir al vespre vam anar a veure un partit dels Mets, vam anar-hi la Coline -una noia francesa que he conegut a Williamsburg- i jo. Ens van aconseguir un lloc millor que pels 27 dòlars que havíem pagat, vam tenir sort!
Un partit aquí és un show. Hi ha moments que sembla que el partit sigui el de menys. Hi ha unes grans pantalles on hi passen moltes coses a part de la informació sobre la trajectòria del bategador o el pitcher. Quan la càmera t'enfoca i tens la sort de sortir en pantalla has de fer-te un petó amb la teva parella i tothom t'aplaudeix. En els canvis d'equip bategador fan jocs i concursos amb el públic: una cursa de cotxes de plàstic, una carrera per aconseguir un regal, un concurs de preguntes sobre les regles del baseball, etc. Tot patrocinat per alguna marca, clar! Aquestes coses en menor mesura ja les estem veient als partits de bàsquet de l'ACB, però no arriben ni a la sola de la sabata a l'espectacle d'aquí.
A NYC hi ha dos equips de baseball: els Yankees i els Mets. Els primers ho guanyen tot, excepte aquesta temporada que no els ha anat massa bé - m'ho va recordat gratament la parella que seia al costat nostre-. Va ser enmig del partit on aquesta parella ens va informar que acabava d'haver-hi una 'explosió intencionada' al barri de Chelsea amb 25 ferits. Chelsea és un lloc concorregut i turístic, sobretot un dissabte a la nit. Jo vaig estar tot el dia per aquella zona visitant-la. Tanmateix no he notat res diferent pels carrers després d'aquest succés.
Tornant al partit. Va ser una gran experiència per conèixer i anar entenent una mica més formes de vida americanes. I és talment com a les pel.lícules i sèries. Veus molta gent molt obesa, però molt, menjar ràpid súperdolent i abundant. Són simpàtics, divertits i oberts. El més impactant va ser quan van fer un petit homenatge a un soldat nordamericà seguidor dels Mets que assistia al partit. El van enfocar a la gran pantalla, ell vestit de soldat i ensenyany una medalla que el condecorava. Tot el públic es va aixecar d'empeus a aplaudir-lo. Banderes americanes onejant a la pantalla i fotos d'altres soldats aficionats dels Mets en les seves zones de destinació. Gran aclamació.

Tenement Museum

Ja sabia que venir a Nova York significava visitar uns quants museus. Però m'ha fet especial il.lusió que el primer fos el Tenement Museum. És un museu que posa en valor l'aportació de la immigració en la configuració i construcció de la ciutat. La botiga del museu també està especialitzada en llibres -i també mertxandatge- sobre aquest tema i organitzen conferències de debat i sensibilització. M'ha agradat del museu també l'orientació experiencial que té. La museïtzació de les experiències vitals. La ruta que jo he fet era en un dels pisos de l'edifici comunitari -tenement- del 97 Orchard St, al Lower East Side. L'han mantingut tal i com hi vivien els llogaters, i una guia et va explicant la història real de les dues famílies que, en moments històrics diferents, vénen d'Europa a buscar millor vida. Orientat fonamentalment a un públic americà, no et trobes estrangers. Reflexions sobre el dret a la ciutadania, la identitat, els processos de dol, el racisme. Res més actual pot estar-te dient un museu.
A Catalunya tenim un Museu d'Història de la Immigració, ja és un pas, però podríem fer tants museus d'aquest tipus a tants barris de les nostres ciutats...

El Pont de Brooklyn

És aquella imatge que ha sortit a tantes pel.lícules, llibres, obres de teatre, fotografies. Travessar-lo per anar de Brooklyn a Manhattan em va encantar. Cert que hi ha molts turistes, però gairebé ni els veia...
Estic vivint a Williamsburg, a la zona on s'hi van traslladar els jueus ultraortodoxos i han creat allà la seva comunitat, les seves escoles i sinagogues. Pel que he llegit al llibre Historias de Nueva York d'Enric Gonzàlez, molts d'ells són els que han anat anant a viure als assentaments jueus a Palestina, els que recordo que anaven amb fusells pels carrer de les zones ocupades, la branca més fantàtica que fa una funció primordial en l'ocupació de Palelstina. Inevitable passejar-m'hi i no prendre partit. M'ha transportat a la visita que vaig fer a Palestina l'estiu del 2005.
Abans de travessar el Pont vaig passejar-me pel barri de Dumbo i el Parc de Brooklyn Bridge, a la riba del East River. Molt recomanable.
Ja a Manhattan vaig voler anar a la Zona 0, on han fet el Memorial 9/11, en homenatge a les víctimes de l'atemptat de les Torres Bessones. Molt sobri i molt impactant. Hi ha un arbre que va quedar intacte, encara el conserven com un símbol d'esperança.
Estant a la zona dels negocis financers no podia no passar-me per Wall Street a veure la Borsa i després a la Reserva Federal a veure si olorava els lingots d'or. Aquí pots veure clarament com patriotisme i diners van de la mà, moltes banderes nordamericanes. El poder va de bracet bàsicament perquè per això seveixen els estats.
Finalment vaig agafar un ferry que connecta Manhattan amb Staten Island, és la manera de veure l'Estàtua de la Llibertat a distància sense pagar ni un dòlar. Bonic trajecte on també divises l'skyline de NY.
I ja quan era fosc -per recomanació d'en Marcel- vaig agafar el metro fins a Times Square. Hipnotitzant, però força barroer i poc sostenible, ara, s'ha de veure.

NYC

Vol d'11 hores Barcelona-Philadelphia-New York. Feia temps que no feia un viatge sola i crec que sóc més poruga que abans. Obro una nova etapa a la meva vida i em va semblar que havia d'aprofitar per fer un viatge ritual de pas. No havia estat mai ni a NYC ni als Estats Units.
Els controls aeroportuaris són més abundants i més intensos que en altres llocs. El policia que m'ha fet l'entrevista d'estrangeria m'ha insinuat que no tenia cap raó per tornar al meu país i que voldria quedar-me com a immigrant il.legal. A l'estil més ianqui patriòtic li he estat a punt d'explicar que estem a punt de la independència del meu país i que no m'ho volia perdre per res del món.
Estic allotjada a Williamsburg, a Brooklyn, un dels barris de NYC. En un apartament compartit amb altres turistes, quan he entrat a l'apartament he pensat que m'havia passat i que potser podria haver escollit una cosa una mica més adequada a la meva edat, no? Però com que tot estava tan car...En fi, siguem positius i sembla una bona ubicació que podrà ser un bon camp base per conèixer aquesta ciutat que tinc ganes que em comenci a parlar. De moment estils de carrers com si els hagués vist milions de vegades -són les pel.lícules-, casernes i cotxes de policia, cotxes molt grans i multitud de taxis grocs. Me n'estic sortint, però m'està costant més l'anglès del que em pensava, espero acostumar-m'hi ràpid.
Després d'aquest grilled chicken sandwich me n'aniré a dormir a veure si supero el jetlag rapidet i demà al matí com una rosa.

Monte Cervino/Matterhorn

Les dues cares del Monte Cervino (Itàlia)/Matterhorn (Suïssa). 500 accidents mortals pesen sobre les parets d'aquest imponent cim. Hem caminat per la falda de les Grands Muralles fins arribar al Refugio Riondé duca degli Abruzzi, al peu del Cervino. Allà hem pujat fins a 3.000m en direcció l'Aresta del Leone -la via italiana clàssica per accedir al cim- com si volguéssim tocar les parets d'aquesta impressionant muntanya. Vistes al Breithorn, Monte Rosa i el Gran Paradiso al fons de tot. Després hem baixat fins a Cervinia, un no-poble ple de botigues i restaurants dedicats a l'esquí i els esports de muntanya, molt lleig, la veritat... Aquesta vall és més humida, similar a Zermatt i Chamonix.
I aquest ha estat el comiat d'aquest tastet als inacabables Alps: una meravella. Fins aviat!