Retornar a casa

NYC s'acomiada amb un dia plujós i gris. Aquí ja fa dies que fan festes de celebració del final de l'estiu, tenen tendència a trobar excuses per celebrar el dia de qualsevol esdeveniment. Agafo el tren de la línia M per entrar a Manhattan, travessa el pont de Williamsburg. Des d'aquí veig el Pont de Brooklyn, bonica i romàntica icona de la ciutat. Mentrestant penso: què bé que ja torno a casa, què bé que tingui una casa on tornar. El millor dels viatges és poder tornar a casa, si no no deu ser un viatge, no? I torno amb una mica més d'elements per poder comprendre millor aquest món, per preguntar-me més coses.
Avui és un dia on les notícies van plenes dels atemptats, acabo de llegir que han detingut un sospitós. Que hi haurà més controls i presència policial. I és així, ara mateix estic a la Gran Central Station i és el primer dia que hi veig soldats uniformats. Mal dia per agafar dos avions...millor que m'ho prengui amb temps i calma.
Gràcies per tot i a reveure!

New York Mets

Quan era a Badalona ja vaig pensar que em faria gràcia anar a veure un partit de baseball. D'aquest esport no en sé massa, només recordo les regles del joc que m'encantava jugar a les colònies i campaments: el 'pitxi'.
Doncs ahir al vespre vam anar a veure un partit dels Mets, vam anar-hi la Coline -una noia francesa que he conegut a Williamsburg- i jo. Ens van aconseguir un lloc millor que pels 27 dòlars que havíem pagat, vam tenir sort!
Un partit aquí és un show. Hi ha moments que sembla que el partit sigui el de menys. Hi ha unes grans pantalles on hi passen moltes coses a part de la informació sobre la trajectòria del bategador o el pitcher. Quan la càmera t'enfoca i tens la sort de sortir en pantalla has de fer-te un petó amb la teva parella i tothom t'aplaudeix. En els canvis d'equip bategador fan jocs i concursos amb el públic: una cursa de cotxes de plàstic, una carrera per aconseguir un regal, un concurs de preguntes sobre les regles del baseball, etc. Tot patrocinat per alguna marca, clar! Aquestes coses en menor mesura ja les estem veient als partits de bàsquet de l'ACB, però no arriben ni a la sola de la sabata a l'espectacle d'aquí.
A NYC hi ha dos equips de baseball: els Yankees i els Mets. Els primers ho guanyen tot, excepte aquesta temporada que no els ha anat massa bé - m'ho va recordat gratament la parella que seia al costat nostre-. Va ser enmig del partit on aquesta parella ens va informar que acabava d'haver-hi una 'explosió intencionada' al barri de Chelsea amb 25 ferits. Chelsea és un lloc concorregut i turístic, sobretot un dissabte a la nit. Jo vaig estar tot el dia per aquella zona visitant-la. Tanmateix no he notat res diferent pels carrers després d'aquest succés.
Tornant al partit. Va ser una gran experiència per conèixer i anar entenent una mica més formes de vida americanes. I és talment com a les pel.lícules i sèries. Veus molta gent molt obesa, però molt, menjar ràpid súperdolent i abundant. Són simpàtics, divertits i oberts. El més impactant va ser quan van fer un petit homenatge a un soldat nordamericà seguidor dels Mets que assistia al partit. El van enfocar a la gran pantalla, ell vestit de soldat i ensenyany una medalla que el condecorava. Tot el públic es va aixecar d'empeus a aplaudir-lo. Banderes americanes onejant a la pantalla i fotos d'altres soldats aficionats dels Mets en les seves zones de destinació. Gran aclamació.

Tenement Museum

Ja sabia que venir a Nova York significava visitar uns quants museus. Però m'ha fet especial il.lusió que el primer fos el Tenement Museum. És un museu que posa en valor l'aportació de la immigració en la configuració i construcció de la ciutat. La botiga del museu també està especialitzada en llibres -i també mertxandatge- sobre aquest tema i organitzen conferències de debat i sensibilització. M'ha agradat del museu també l'orientació experiencial que té. La museïtzació de les experiències vitals. La ruta que jo he fet era en un dels pisos de l'edifici comunitari -tenement- del 97 Orchard St, al Lower East Side. L'han mantingut tal i com hi vivien els llogaters, i una guia et va explicant la història real de les dues famílies que, en moments històrics diferents, vénen d'Europa a buscar millor vida. Orientat fonamentalment a un públic americà, no et trobes estrangers. Reflexions sobre el dret a la ciutadania, la identitat, els processos de dol, el racisme. Res més actual pot estar-te dient un museu.
A Catalunya tenim un Museu d'Història de la Immigració, ja és un pas, però podríem fer tants museus d'aquest tipus a tants barris de les nostres ciutats...

El Pont de Brooklyn

És aquella imatge que ha sortit a tantes pel.lícules, llibres, obres de teatre, fotografies. Travessar-lo per anar de Brooklyn a Manhattan em va encantar. Cert que hi ha molts turistes, però gairebé ni els veia...
Estic vivint a Williamsburg, a la zona on s'hi van traslladar els jueus ultraortodoxos i han creat allà la seva comunitat, les seves escoles i sinagogues. Pel que he llegit al llibre Historias de Nueva York d'Enric Gonzàlez, molts d'ells són els que han anat anant a viure als assentaments jueus a Palestina, els que recordo que anaven amb fusells pels carrer de les zones ocupades, la branca més fantàtica que fa una funció primordial en l'ocupació de Palelstina. Inevitable passejar-m'hi i no prendre partit. M'ha transportat a la visita que vaig fer a Palestina l'estiu del 2005.
Abans de travessar el Pont vaig passejar-me pel barri de Dumbo i el Parc de Brooklyn Bridge, a la riba del East River. Molt recomanable.
Ja a Manhattan vaig voler anar a la Zona 0, on han fet el Memorial 9/11, en homenatge a les víctimes de l'atemptat de les Torres Bessones. Molt sobri i molt impactant. Hi ha un arbre que va quedar intacte, encara el conserven com un símbol d'esperança.
Estant a la zona dels negocis financers no podia no passar-me per Wall Street a veure la Borsa i després a la Reserva Federal a veure si olorava els lingots d'or. Aquí pots veure clarament com patriotisme i diners van de la mà, moltes banderes nordamericanes. El poder va de bracet bàsicament perquè per això seveixen els estats.
Finalment vaig agafar un ferry que connecta Manhattan amb Staten Island, és la manera de veure l'Estàtua de la Llibertat a distància sense pagar ni un dòlar. Bonic trajecte on també divises l'skyline de NY.
I ja quan era fosc -per recomanació d'en Marcel- vaig agafar el metro fins a Times Square. Hipnotitzant, però força barroer i poc sostenible, ara, s'ha de veure.

NYC

Vol d'11 hores Barcelona-Philadelphia-New York. Feia temps que no feia un viatge sola i crec que sóc més poruga que abans. Obro una nova etapa a la meva vida i em va semblar que havia d'aprofitar per fer un viatge ritual de pas. No havia estat mai ni a NYC ni als Estats Units.
Els controls aeroportuaris són més abundants i més intensos que en altres llocs. El policia que m'ha fet l'entrevista d'estrangeria m'ha insinuat que no tenia cap raó per tornar al meu país i que voldria quedar-me com a immigrant il.legal. A l'estil més ianqui patriòtic li he estat a punt d'explicar que estem a punt de la independència del meu país i que no m'ho volia perdre per res del món.
Estic allotjada a Williamsburg, a Brooklyn, un dels barris de NYC. En un apartament compartit amb altres turistes, quan he entrat a l'apartament he pensat que m'havia passat i que potser podria haver escollit una cosa una mica més adequada a la meva edat, no? Però com que tot estava tan car...En fi, siguem positius i sembla una bona ubicació que podrà ser un bon camp base per conèixer aquesta ciutat que tinc ganes que em comenci a parlar. De moment estils de carrers com si els hagués vist milions de vegades -són les pel.lícules-, casernes i cotxes de policia, cotxes molt grans i multitud de taxis grocs. Me n'estic sortint, però m'està costant més l'anglès del que em pensava, espero acostumar-m'hi ràpid.
Després d'aquest grilled chicken sandwich me n'aniré a dormir a veure si supero el jetlag rapidet i demà al matí com una rosa.

Monte Cervino/Matterhorn

Les dues cares del Monte Cervino (Itàlia)/Matterhorn (Suïssa). 500 accidents mortals pesen sobre les parets d'aquest imponent cim. Hem caminat per la falda de les Grands Muralles fins arribar al Refugio Riondé duca degli Abruzzi, al peu del Cervino. Allà hem pujat fins a 3.000m en direcció l'Aresta del Leone -la via italiana clàssica per accedir al cim- com si volguéssim tocar les parets d'aquesta impressionant muntanya. Vistes al Breithorn, Monte Rosa i el Gran Paradiso al fons de tot. Després hem baixat fins a Cervinia, un no-poble ple de botigues i restaurants dedicats a l'esquí i els esports de muntanya, molt lleig, la veritat... Aquesta vall és més humida, similar a Zermatt i Chamonix.
I aquest ha estat el comiat d'aquest tastet als inacabables Alps: una meravella. Fins aviat!

Gran Paradiso

Hem fet el cim! El Gran Paradiso (4.061m) és el cim dels Alps més alt ubicat en territori exclusivament italià. Perquè el Mont Blanc/Monte Bianco encara que ens pensem que és francès, està a la frontera entre França i Itàlia, se'n disputa la seva nacionalitat i els italians el reivindiquen com el seu cim més alt.
El dia 7 d'agost vam fer l'aproximació pujant al Refugio Vittorio Emanuele II des del poble de Pont, van ser una mica més de dues hores. Allà vam fer-hi nit i a les 3h de la matinada d'avui dia 8 ens hem despertat per esmorzar i començar a pujar al cim a les 4h. Han estat unes dues hores d'ascensió amb frontal amb una bona estona en terreny nevat i gelat. Després hem travessat la glacera i fins als peus del cim on hem hagut de fer cua per arribar-hi. Sí, tu!!! Ja ens havien avisat que a dalt es liava un merder de ca l'ample: encordades entrant, encordades sortint per un petit pas una mica exposat. El més perillós d'aquest pas m'ha semblat més la multitud que s'hi acumula que no pas el propi pas. I així, després de cinc hores hem arribat al nostre segon 4.000 amb un cel espectacular, aquest sí, les nostres cames ens han pujat els 2.100 metres de desnivell obligats per assolir-lo. La sensació de fer alta muntanya exclusivament amb els teus propis mitjans.
I ara a Pont a punt de menjar-nos un pizza italiana que estem esperant amb candeletes!!!

Mer de Glace i Chamonix

La Mer de Glace, el glaciar més concorregut dels Alps. Vam pujar-hi amb la intenció de dormir al Refugi de Couvercle, la previsió de tormenta ens va fer tirar enrere als peus de la paret, no ens vam veure amb cor de desfer les escales de les parets verticals que accedeixen al refugi en ple mal temps.
Ara ja estem a Itàlia a la Vall d'Aosta, amb la mirada cap al Gran Paradiso.

Breithorn

Avui hem fet el Breithorn (4.183m), el nostre primer 4.000. És un cim molt fàcil, els remuntadors et deixen a 3.800m. Tanmateix les vistes dels glaciars i de l'espectacular Cervino valen molt la pena. Alhora ens ha servit per tastar ja el mal d'alçada -l'única manera d'aclimatar-se- i fer una estona pràctiques controlades d'autorescat.
Hi hem pujat des del poble de Zermatt, a la vessant de Suïssa, un poble on estan prohibits els cotxes i l'accés només es pot realitzar amb tren o bé amb taxis autoritzats.

Alps 2016

Aquest agost anem a descobrir els Alps, a fer un petit tast del que serà el nostre primer alpinisme.
Volem trepitjar tres zones: Zermatt, a Suïssa; Chamonix, a França; i Aosta, Itàlia. Ens agradaria també, si el temps ens acompanya i el mal d'altura no ens fa males passades, estrenar-nos en els primers 4.000.

Lluís Cortés

Divendres es va morir l'estimat amic Lluís Cortés, amic i generós protector dels meus pares i germans. Aquí reprodueixo el poema que va fer el meu pare -a qui en Lluís el va batejar com un Sant- evocant el pi que vam plantar fa temps a un revolt entre Fórnols i Cornellana en record seu.
Gràcies per tot, Lluís!


EL PI DEL PARE LLUÍS CORTÉS

D'un casal de Cornellana de Cadí,
fou ressò d'esperit que pujà el cel
per qui en pregària per joves, de matí,
sortia cercant el Déu de fruit de mel.

Sortós qui ensopega per la contrada
amb home de bé que prest set fa amic,
que en somriure et fon subtil covada
i el miratge, en verger de conreu ric.

Quant turment de consciència llibertada.
Quanta trifulga d'escrúpols descobert.
Quanta torta formació redreçada.
Quant de conhort retrobat mig del desert.

Si de la Teologia s'esdevé missatge
i bescanvia la paraula en compromís
sobren les barreges de copatge
per entendre el misteri del paradís.

Així ha estat d'en Lluís Cortés l'imant
que entremig d'un món baldat, sense control,
ha deturat el gairell caminant
que ha retrobat l'alegria i el consol.

Captivats pel seu influx meravellós
hem plantat a peu de la serralada
un pi desarrelat d'altre lluny terrós,
com eixí de sa Mallorca aimada
s'arrancà amb rels d'esperit generós
per trasplantar-se en terra catalana.

El pi vincle com qui fita amb el braç,
sa esguard guaita la Vansa i Tossa Pelada
fins l'indret d'Ossera dalt d'un cabàs,
perdent-se amb el riu per la gorjada.

Àdhuc veu el cementiri de Fórnols,
poble vigia de la ciclopea mola
que des d'un turó postrat i de genolls
cabussa davant el gegant quant tremola
enmig de tempestes, llamps i sorolls.

Del quadre diürn segueix la volta del cel
on mil llums fulguren la nit del Cadí
I ajeu, la plena lluna, l'ombra del pi
sobre el rost de la serra, guaitant estels
I el parpelleig d'estrelles del Déu diví.

Pel Lluís, vida, és el goig de viure.
L'encís d'amor, Jesús el Natzarè.
El seu desig, joia per l'home lliure
amb qui esper des de l'horitzó serè
l'arribada de suau brisa que alleuja
i acaricia la cara de solcs, desfeta,
per dura jornada de feina ben feta.


                  Josep M Vallès i Santomà

Sense reproducció no hi ha producció

Ahir vaig fer el trajecte en tren venint de Barcelona al costat d'una mare i un fill. L'escena era el fill -d'uns 40 anys en endavant i amb clares evidències de patir alguna mena d'addicció- reclamant a la mare un avançament econòmic. La mare, una dona que passava els 70, amb aquella serenor de saber que el millor pel seu fill -tot i la mala estona pública que li estava fent passar- era negar-se a una concessió d'aquest tipus, mostrant una actitud de NO mantingut, ferm, serè, segur i plàcid, però allà, sense abandonar-lo, al seu costat. Vaig pensar 'Quant patiment que ha hagut de viure aquesta dona...'. I de seguida vaig connectar amb les dones del món, les mares del món i amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Avui em faig més conscient que el feminisme és imprescindible per la construcció d'aquest món nostre. Aquesta fermesa constant, serena i segura de lluitar per canviar les estructures que ens fan funcionar gràcies a les dones, però sense la visibilitat de les dones. Que com diu el Bloc Violeta de Badalona Sense reproducció no hi ha producció.

Que tinguem un revolucionari 8 de març!

 

Quan la injustícia empresona la justícia. Carta a Marcel Surià

MARCEL SURIÀ
Brians 1
Ap. de correus 1000
08760 Martorell


Estimat Marcel,

No ens coneixem. Sóc la Pilar Vallès, visc a Badalona. Vaig llegir que et posaven a la presó i vaig llegir l'article que l'Andreu Barnils et dedicava a Vilaweb. Al final d'aquest article hi sortia l'adreça per poder-te enviar cartes. Com que la ràbia i la incomprensió em superaven, vaig pensar que -com a mínim- podia enviar-te una carta mostrant-te el meu suport perquè aquest temps que et toqui estar entre reixes et sigui més lleu i et faci sentir menys sol.

A més a més hi sumo que la meva família per part de pare són del Pla del Penedès, i hi tinc un lligam molt especial amb tota aquesta contrada. I sé que en aquestes terres hi fan néixer bona gent, com tu, que amb la teva voluntat d'ajudar les persones injustament apartades i discriminades de la societat, desobeïu les lleis imposades perquè sabeu que provoquen injustícia. Sàpigues que amb la teva actitud reforces que les persones continuem creient en les persones i en la humanitat. I alhora, amb l'actitud de la Justícia, reforcen que cada vegada creiem menys en aquest sistema opressor.

Desitjo de tot cor que en aquest estat nou que ja estem construint el fem per les persones, perquè no hi hagi oprimits i sigui una eina al servei de la llibertat i la justícia social, on la injustícia MAI MÉS empresoni la justícia.

T'envio una forta abraçada de tot cor,

Pilar

Badalona, 6 de març de 2016