Acabo d'arribar de l'estrena de Chicago al Círcol Catòlic. No tenia massa clar si l'aposta de fer aquesta bogeria des del teatre amateur donaria resultats, però m'han deixat amb la boca oberta i amb els ulls plens de llàgrimes. Per la gent que ens dediquem a fer teatre amb recursos amateurs sabem que una obra d'aquest estil (cantar, ballar i interpretar) suposa un esforç i una energia incalculables. Començar els assajos un cop el món es posa a dormir pot semblar una matada, i no n'hi ha per menys, però allò que sents dins teu quan s'apaguen els llums després de l'última escena i notes el silenci seguit d'un esclat d'aplaudiments... això no té preu, és la recompensa d'aquest esforç que en aquell moment ja ni recordes que t'ha cansat més d'un moment. N'estic segura que això és el que han sentit avui la Dramàtica del Círcol dalt l'escenari. M'agrada anar al teatre de les entitats badalonines i veure que hi ha un gust i un esforç per la posada en escena, m'agrada veure com aposten per reptes arriscats, per noves maneres de fer teatre que ajudin a trencar motlles. Suposo que això vol dir que encara tenim moltes coses a dir.
Us recomano que hi aneu -si encara queden entrades-.
Moltes gràcies Pilar:)!
ResponElimina