Acabo d'arribar de l'enterrament del tiet d'un molt bon amic meu. L'Onclo Marcel -així és com l'anomenaven- tenia 75 anys i li va agafar un vessament cerebral el dissabte passat. Darrerament tinc el costum en els enterraments de familiars dels meus amics de voler conèixer les persones que s'han mort. Quan era petita em feia molt respecte i una certa por, però ara m'agrada poder mirar un mort, sembla que d'aquesta manera no m'amagui tant davant la mort o, com a mínim, intenti afrontar-la com una part inevitable de la vida. Tornant a l'Onclo Marcel, recordo haver-lo vist poques vegades en vida, però pel que he pogut veure avui i pel que el meu amic m'ha explicat era un nexe d'unió fonamental en la vida d'aquesta família. Durant la cerimònia, el capellà amb una tendresa finíssima ha anomenat l'Onclo Marcel com una persona que "havia fet un pacte amb els àngels per no créixer, per ser sempre un nen petit". L'Onclo Marcel era disminuït psíquic. Realment ha estat una cerimònia de comiat tendra, bonica i sincera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada