Després de 7 anys, aquesta setmana s'ha reobert l'emblemàtic
Lliure de Gràcia, la meca del teatre català. Ahir vaig anar a l'estrena de
Gata sobre teulada de zinc calenta de
Tennessee Williams adaptada i dirigida per
Àlex Rigola. Aquesta peça -convertida en un clàssic de cinema l'any 1958 amb un
Paul Newman i una
Elisabeth Taylor joveníssims- tracta sobre la comunicació en les relacions humanes i, sobretot, familiars. Amb un fort fonament psicoanalític carregat d'experiència pròpia de l'autor, els diàlegs ens condueixen per les
clavegueres de la vida d'una família turmentada per les frustracions, els desenganys i les mentides; on la hipocresia i la repressió són les portes d'accés a la comunicació amb l'altre. Una posada en escena gens excèntrica, on el text és el màxim protagonista; i una escenografia de
Max Glaenzel orgànica i austera; ajuden a recuperar la proximitat amb el públic, valor tan preuat del clàssic Lliure de Gràcia. La llàstima és que només dos actors estan a l'altura de tal intentsitat dramàtica,
Chantal Aimée -Maggie- i
Joan Carreras -Brick-. La resta de l'elenc no només no hi arriba sinó que distorssiona la progressió dramàtica i emocional del text. Va ser una experiència a batzegades, d'interrupcions constants per la no consecució del plaer de fer-me emocionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada