De Conangles al Port de la Selva

Se'm fa gros escriure una ruta a peu des de Conangles a la Val d'Aran fins el poble del Port de la Selva. Són molts dies, moltes hores de camí i de convivència en el cansament i la veritat és que pot passar de tot. En fi... aquesta és la intenció, i el camí ja ens anirà portant quina serà la meta. Demà sortim de Badalona cap a la boca sud del Túnel de Vielha.

Aquesta és la planificació de la qual partim, ja anirem explicant com transcorre l'aventura: http://ves.cat/biOX

Els preparatius

Ahir vam fer la primera cimera per preparar la ruta d'aquest agost: travessar els Pirineus des de la Vall d'Aran fins el Cap de Creus seguint l'Alta ruta pirinenca i la GR-11

L'àguila negra

Una cançó de Maria del Mar Bonet que feia moltíssim temps que no tenia present, i ara TV3 amb "No me la puc treure del cap" l'he recuperat. És molt bonica i em porta molt enrere...


Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m'havia adormit
quan, de cop, el cel s'omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d'enlloc.

Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s'acabà
i, com caigut del cel, l'ocell es va aturar.

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l'ocell, rei coronat, portava un diamant blau.

Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.

Bon ocell, porta'm amb tu al país
d'altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d'infant,
estels i més estels collirem tremolant.

Com abans, en somnis clars d'infant,
com abans, damunt d'un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l'illa del record la pluja llançarem...

L'ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d'una emprengué el vol.

En construcció. Fent país

Aquí podeu llegir el primer article que escric al Mirador de la recén publicació de la comarca.

Lipdub Independència

Acabo de veure al facebook que hem batut el Rècord Mundial del Lipdub amb més gent que s'hagi fet mai, 5.771 participants!!!! I ha estat un Lipdub per la independència. Pell de gallina, emoció, ostres...no m'ho esperava aquest matí remoure'm d'aquesta manera. Sembla que a Osona tenen força traça amb aquestes coses.
Segons la Viquipèdia un bon lipdub ha de tenir espontaneïtat, "Fa la sensació que algú tingués la idea en el mateix moment, treu la càmera de vídeo personal, i diu: eps! nois: fem un lip dub amb aquesta cançó"; versemblança, la gent, producció i situació semblen espontànies, no preparades i reals; participació, "El vídeo no consta d'una sincronització espectacular feta per una única persona, si no d'un grup, participant tots junts en un esforç espontani, que sembla que comuniqui l'actitud i humor de la cançó"; i humor, la gent mostra una actitud divertida en el vídeo. Potser estic superada per l'emoció, però no són 4 ingredients essencials per aquest camí que ens estem proposant de traçar? Espontaneïtat, -que no improvisació- una actitud que surt de dins, no ens l'imposa ningú, ens dóna la gana a nosaltres i ho vivim en el dia a dia. Versemblança, està clar que si no ens creiem que la independència és possible, no succeirà mai. Participació, un procés de construcció nacional ha d'estar portat des de les persones i per les persones, cadascú de nosaltres aporta una part i sense la participació de la gent és impossible un futur nacionalment cohesionat, jo ja no em crec que són les petites avatguardes les que inicien les transformacions profundes. I sense humor, quin avorriment, no? Riure's de nosaltres és de bona salut, passar-ho bé, conèixer-nos, fer festa i riure, riure molt d'un moment tan seriós i important com és el de la creació del nostre propi estat.

El Lliure de Gràcia

Després de 7 anys, aquesta setmana s'ha reobert l'emblemàtic Lliure de Gràcia, la meca del teatre català. Ahir vaig anar a l'estrena de Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams adaptada i dirigida per Àlex Rigola. Aquesta peça -convertida en un clàssic de cinema l'any 1958 amb un Paul Newman i una Elisabeth Taylor joveníssims- tracta sobre la comunicació en les relacions humanes i, sobretot, familiars. Amb un fort fonament psicoanalític carregat d'experiència pròpia de l'autor, els diàlegs ens condueixen per les clavegueres de la vida d'una família turmentada per les frustracions, els desenganys i les mentides; on la hipocresia i la repressió són les portes d'accés a la comunicació amb l'altre. Una posada en escena gens excèntrica, on el text és el màxim protagonista; i una escenografia de Max Glaenzel orgànica i austera; ajuden a recuperar la proximitat amb el públic, valor tan preuat del clàssic Lliure de Gràcia. La llàstima és que només dos actors estan a l'altura de tal intentsitat dramàtica, Chantal Aimée -Maggie- i Joan Carreras -Brick-. La resta de l'elenc no només no hi arriba sinó que distorssiona la progressió dramàtica i emocional del text. Va ser una experiència a batzegades, d'interrupcions constants per la no consecució del plaer de fer-me emocionar.

29S, què faig avui?

Avui hi ha convocatòria de vaga general i ja porto setmanes reflexionant sobre quina opció i quina responsabilitat assumeixo. Parlo amb amics, amb persones que em són referents, llegeixo les seves reflexions als blocs, estic atenta a les discussions de les xarxes... i, sobretot, no escolto les tertúlies. I on més a gust em sento és en l'afirmació de fer vaga perquè defenso cert model social que està lluny de la dinàmica que impera al nostre món i al nostre país. Faig vaga perquè estic en contra de la gestió que estan fent de la crisi i perquè tinc molta ràbia als bancs i les caixes com a símbol màxim d'aquest sistema pervers. Faig vaga per dotar-la de contingut nacional i perquè el Rei Juan carlos no en fa. I faig vaga perquè em sento una ciutadana hereva d'un passat de persones que van lliutar per assolir uns drets; i compromesa amb un futur on el creixement econòmic -si és que encara n'hi ha d'haver- reverteixi a tota la societat.
No faig vaga per recolzar els sindicats ni per recolzar aquesta "esquerra" que no sabem ben bé cap on s'orienta, però el que sí que tinc clar és que no em quedo en la passivitat i vull que obrim opcions que trenquin aquesta paràlisi. Per tant, tot i que treballo pel meu compte, avui no responc correus de feina, no vaig a comprar ni a fer un cafè i no vaig a tallar-me el cabell -tenia hora a la pelu i l'he anul·lada-.

Miozz Mirades. Contra la crisi: reforma de forquilles salarials
Oriol Lladó. Dialèctica, progrés...i vaga