L'Onclo Marcel

Acabo d'arribar de l'enterrament del tiet d'un molt bon amic meu. L'Onclo Marcel -així és com l'anomenaven- tenia 75 anys i li va agafar un vessament cerebral el dissabte passat. Darrerament tinc el costum en els enterraments de familiars dels meus amics de voler conèixer les persones que s'han mort. Quan era petita em feia molt respecte i una certa por, però ara m'agrada poder mirar un mort, sembla que d'aquesta manera no m'amagui tant davant la mort o, com a mínim, intenti afrontar-la com una part inevitable de la vida. Tornant a l'Onclo Marcel, recordo haver-lo vist poques vegades en vida, però pel que he pogut veure avui i pel que el meu amic m'ha explicat era un nexe d'unió fonamental en la vida d'aquesta família. Durant la cerimònia, el capellà amb una tendresa finíssima ha anomenat l'Onclo Marcel com una persona que "havia fet un pacte amb els àngels per no créixer, per ser sempre un nen petit". L'Onclo Marcel era disminuït psíquic. Realment ha estat una cerimònia de comiat tendra, bonica i sincera.

Retorn a la blocosfera

Torno amb un nou bloc. El bloc l'havia utilitzat, sobretot, per dos dels meus viatges: Palestina i Índia. I després vaig aprofitar-lo a compta gotes per escriure alguna cosa sobre obres de teatre i esdeveniments culturals que creia interessants. Ara que el recomenço -m'agrada veure-hi certa continuïtat- tampoc tinc clar per on anirà, però fa tota la pinta que serà un diari personal obert al públic on suposo que m'expressaré, opinaré i compartiré amb vosaltres aquest nou moment de la meva vida.
Gràcies per ser-hi!

A la presó

A la TV hi fan coses d'aquest alt nivell de sensibilitat, riquesa i reflexió.

http://www.tv3.cat/videos/1487789/Laia-i-Eva

http://www.tv3.cat/videos/1500409/Infermeria-i-geriatric-laltra-preso

El meu aniversari

Avui he fet 32 anys i he rebut aquest text de la Dolors.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140479

El Chicago del Círcol

Acabo d'arribar de l'estrena de Chicago al Círcol Catòlic. No tenia massa clar si l'aposta de fer aquesta bogeria des del teatre amateur donaria resultats, però m'han deixat amb la boca oberta i amb els ulls plens de llàgrimes. Per la gent que ens dediquem a fer teatre amb recursos amateurs sabem que una obra d'aquest estil (cantar, ballar i interpretar) suposa un esforç i una energia incalculables. Començar els assajos un cop el món es posa a dormir pot semblar una matada, i no n'hi ha per menys, però allò que sents dins teu quan s'apaguen els llums després de l'última escena i notes el silenci seguit d'un esclat d'aplaudiments... això no té preu, és la recompensa d'aquest esforç que en aquell moment ja ni recordes que t'ha cansat més d'un moment. N'estic segura que això és el que han sentit avui la Dramàtica del Círcol dalt l'escenari. M'agrada anar al teatre de les entitats badalonines i veure que hi ha un gust i un esforç per la posada en escena, m'agrada veure com aposten per reptes arriscats, per noves maneres de fer teatre que ajudin a trencar motlles. Suposo que això vol dir que encara tenim moltes coses a dir.
Us recomano que hi aneu -si encara queden entrades-.

L'art de fer emocionar

Aquest cap de setmana l'he dedicat al teatre. La companyia de teatre de La Cooperativa La Moral hem estrenat El miracle d'Anna Sullivan. La història d'una nena -Hellen Keller- cega, sorda i muda malcriada pels seus pares que aprèn a parlar gràcies a la perseverança i aparent duresa de la seva mestra -Anna Sullivan-. L'assaig general el vam dedicar a recollir fons per a l'Associació de les Mucopolisacaridosis i síndromes relacionats. La sorpresa més gran dels actors va ser quan ens vam adonar que aquell públic estava sentint l'obra com si l'haguessin escrita especialment per a cadascun d'ells, la majoria pares, mares, germans i tiets de nens que pateixen aquesta malaltia. Estàvem reflectint la seva realitat sense haver-ne estat conscients.
Els actors i les actrius quan pugem a l'escenari desitgem bojament transformar l'estat del públic, volem que surtin de platea diferents de com han entrat. Després de les hores i l'esforç dedicat, sembla que ho hem aconseguit. No hi ha art més gran que el de fer emocionar les persones.

El vídeo del viatge

Les vacances de Nadal m'han servit per aprendre a fer vídeos. I he trobat la manera d'ensenyar les fotos d'un viatge sense que es faci pesat. Aquí hi ha el vídeo del meu viatge a l'Índia, amb música de Jaane Tu... http://www.vimeo.com/2723190