Fa unes setmanes que amb la meva família s'estan donant unes converses ben suggerents. Ara que fa 75 anys del final de la Guerra Civil Espanyola, a casa és com si estiguéssim retornant de l'exili, som una tercera generació que estem tornant d'algun lloc d'on estaven els nostres avantpassats. Posaré una mica de context familiar per entendre'ns millor. Us parlaré de la branca familiar de la meva mare.
L'avi de la meva mare va fer diners muntant i dirigint una corderia a Badalona, profundament catòlic, el que en diríem un clar prototip de la petita burgesia urbana catalana. Va ser víctima conjuntament amb el seu germà de la revolució dels inicis de la Guerra i el van matar als 50 anys. Ja us podeu imaginar en aquell context el sotrac que va suposar per la seva dona i les seves filles -entre elles, la gran, que era la meva àvia-, que van estar durant tota la Guerra sense saber què havia passat amb ell.La meva àvia ja és morta, però jo recordo que explicava moltes coses dels anys previs i posteriors a la Guerra, sense acabar d'entendre el que em deia, m'agradava preguntar-li coses. A més a més, és curiós, però li era més senzill parlar d'aquests temes amb els seus néts que amb els seus propis fills. Més que els llibres o les poques lliçons d'Història de la Guerra Civil que he arribat a rebre, ha estat la vivència de la meva família la que m'ha apropat més a la comprensió d'aquest episodi de la nostra Història. I no ha estat fins ara que he entès el patiment que va viure i que segurament va portar a sobre la meva àvia tots els seus 91 anys de vida. No ha estat fins ara que he comprès que la meva àvia va defensar sempre el bàndol que va defensar per subsistència familiar, lleialtat a un dol familiar no superat.
La meva àvia era una gran dona, havia arribat a ser capaç de veure que Franco no ho havia fet tot bé, però no va ser mai capaç de penjar la senyera al balcó per Sant Jordi, no va poder mai comprendre el mal històric que va suposar l'Alzamiento, hauria necessitat 20 anys més de vida per fer el tomb. Jo recordo que em costava molt d'entendre quan em deia que a ella mai li havien prohibit parlar català, o quan em deia que Franco havia posat odre en el desori d'aquells anys, perquè malgrat les dècades que em separen d'aquell moment històric jo em sentia molt més a prop de la Revolució i dels valors de la República. I el més fort és que ara ho entenc, perquè per damunt de tot som persones que formem part d'un sistema familiar i que tendim a ser lleials a les normes que aquest imposa. No he comprès fins ara que van haver de passar dues generacions perquè la tercera fóssim capaços de comprendre, de parlar-ne, de transformar aquest dolor familiar.
De la Història amb majúscules em sento al costat del avis i àvies que van lluitar a la Guerra Civil, dels valors republicans i de l'esperit llibertari per construir un món millor; i de la petita història al costat de la meva família, d'unes dones que van haver de suportar el dol que les va esclavitzar a situar-se al bàndol dels vencedors, del conservadorisme i manteniment de l'ordre establert. Totes plegades víctimes del feixisme que va sotmetre a tota la població vingués d'on vingués a un ordre establert on el lliurepensament, la igualtat, la comprensió, el perdó no eren els valors per fomentar vides lliures ni societats lliures.
