diumenge, 20 d’abril del 2014

Retorn de l'Exili

Fa unes setmanes que amb la meva família s'estan donant unes converses ben suggerents. Ara que fa 75 anys del final de la Guerra Civil Espanyola, a casa és com si estiguéssim retornant de l'exili, som una tercera generació que estem tornant d'algun lloc d'on estaven els nostres avantpassats. Posaré una mica de context familiar per entendre'ns millor. Us parlaré de la branca familiar de la meva mare.
L'avi de la meva mare va fer diners muntant i dirigint una corderia a Badalona, profundament catòlic, el que en diríem un clar prototip de la petita burgesia urbana catalana. Va ser víctima conjuntament amb el seu germà de la revolució dels inicis de la Guerra i el van matar als 50 anys. Ja us podeu imaginar en aquell context el sotrac que va suposar per la seva dona i les seves filles -entre elles, la gran, que era la meva àvia-, que van estar durant tota la Guerra sense saber què havia passat amb ell.

La meva àvia ja és morta, però jo recordo que explicava moltes coses dels anys previs i posteriors a la Guerra, sense acabar d'entendre el que em deia, m'agradava preguntar-li coses. A més a més, és curiós, però li era més senzill parlar d'aquests temes amb els seus néts que amb els seus propis fills. Més que els llibres o les poques lliçons d'Història de la Guerra Civil que he arribat a rebre, ha estat la vivència de la meva família la que m'ha apropat més a la comprensió d'aquest episodi de la nostra Història. I no ha estat fins ara que he entès el patiment que va viure i que segurament va portar a sobre la meva àvia tots els seus 91 anys de vida. No ha estat fins ara que he comprès que la meva àvia va defensar sempre el bàndol que va defensar per subsistència familiar, lleialtat a un dol familiar no superat.

La meva àvia era una gran dona, havia arribat a ser capaç de veure que Franco no ho havia fet tot bé, però no va ser mai capaç de penjar la senyera al balcó per Sant Jordi, no va poder mai comprendre el mal històric que va suposar l'Alzamiento, hauria necessitat 20 anys més de vida per fer el tomb. Jo recordo que em costava molt d'entendre quan em deia que a ella mai li havien prohibit parlar català, o quan em deia que Franco havia posat odre en el desori d'aquells anys, perquè malgrat les dècades que em separen d'aquell moment històric jo em sentia molt més a prop de la Revolució i dels valors de la República. I el més fort és que ara ho entenc, perquè per damunt de tot som persones que formem part d'un sistema familiar i que tendim a ser lleials a les normes que aquest imposa. No he comprès fins ara que van haver de passar dues generacions perquè la tercera fóssim capaços de comprendre, de parlar-ne, de transformar aquest dolor familiar.

De la Història amb majúscules em sento al costat del avis i àvies que van lluitar a la Guerra Civil, dels valors republicans i de l'esperit llibertari per construir un món millor; i de la petita història al costat de la meva família, d'unes dones que van haver de suportar el dol que les va esclavitzar a situar-se al bàndol dels vencedors, del conservadorisme i manteniment de l'ordre establert. Totes plegades víctimes del feixisme que va sotmetre a tota la població vingués d'on vingués a un ordre establert on el lliurepensament, la igualtat, la comprensió, el perdó no eren els valors per fomentar vides lliures ni societats lliures.









dimarts, 3 de desembre del 2013

Retrobar-me amb la meva gent

Divendres passat vam celebrar els 25 anys de creació del BEI, el Bloc d'Estudiants Independentistes. Vam ser un sindicat d'estudiants que al llarg dels anys 90 vam portar l'independentisme a les aules quan aquest -ara diuen- érem com a molt el 15% de la societat.
A part de l'emoció que em provoca retrobar-me amb gent amb qui vam compartir un tros molt important de les nostres vides, de qui vam aprendre'ns molt i de qui considero que sóc el que sóc gràcies a aquells grans moments, aquell encontre em va reforçar la idea que els "independentistes" hem d'aprendre a saber-nos desprendre.
En un moment del sopar, l'Eduard va fer la reflexió pública dient que ara era moment de deixar pas al lideratge del procés cap a la independència a d'altres amb qui mai havíem compartit aquesta lliuta, és a dir, als no independentistes. De seguida em van ressonar les paraules d'una dona que fa unes setmanes em deia "jo no sóc independentista, però segurament votaré que sí en el referèndum". Aquesta afirmació per mi té un gran poder, i és la clau per portar-nos a una gran majoria favorable a la independència de Catalunya.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Brindo per la gent del rotllo

Avui, un dia abans de l'11 de setembre de 2012, plena d'emocions penso en tota la gent amb qui he compartit experiències i projectes de lliuta, quan em semblava que érem molt poquets els qui a tot arreu defensàvem la construcció d'un país lliure. I on m'agrada aturar-me, somriure i posar-me nostàlgica, és en els anys a la universitat amb el BEI- Bloc d'Estudiants Independentistes, el que després va ser la CEPC-Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans. Aquesta va ser la meva escola de formació política, aquí vaig entendre el que era treballar conjuntament diverses sensibilitats i maneres de fer sota un mateix objectiu, estar a gust en entendre que no tots estàvem d'acord amb tot, treballar sense sectarismes i amb convicció, estàvem plens d'ingenuïtat, però alhora hi havia molta autenticitat. Vaig viure i aprendre què eren els Països Catalans, vaig fer moltes amistats i m'ho vaig passar teta recorrent tot el país sencer. El cocktail esplai + BEI va calar fort a la meva vida. I ara, avui i aquí n'estic contentíssima i m'agrada recordar que dedicàvem hores i hores del nostre temps sense saber que un dia tindríem un 11 de Setembre com el de demà.
Perdoneu, és una entrada ultra sentimental, res més...

Brindo per la gent del rotllo i per la mare que ens va parir!

dilluns, 27 d’agost del 2012

I caminem per poder ser i volem ser per caminar

Aquí asseguda al tren cap a Barcelona...pensant en la història que carrega sobre l'esquena aquest Pirineu, els seus camins d'exili, les fronteres imposades, són molts els indrets carregats de simbolisme per aquest petit país nostre... Pensant també en els moments bonics de la travessa. Els banys als rius, les nits sota els estels, les arribades als colls, els refugis acollidors, els sopars de càmping gas, les converses, els ànims i somriures d'en Subi.
En fi, començant ja a construir el record que em quedarà gravat a la memòria.

Els nostres amics de camí

Volem dedicar una entrada al bloc als companys de camí en aquesta travessa, s'ho mereixen. Hem conegut molta gent, amb alguns tan sols hem intercanviat quatre paraules, d'altres ens hem anat trobant al llarg d'uns quants dies. Aquí en volem destacar aquests:
En Rambo. Personatge de pell curtida i posat salvatge, aparença insociable, però amb un gran interior. Està travessant el Pirineu des d'Hendaia fins el Cap de Creus i, de tant en tant la seva xicota l'acompanya. Com que no en té prou amb el recorregut marcat, es dedica a pujar els 3.000 que li queden "a prop".
L'inspector Clouseau i el seu equip. Una expedició de 5 membres: el pare, el fill, la parella del fill i 2 cabirols de 25 anys. Entrenyables, divertits, peculiars i, com no, francesos. Uns grans companys que van acabar la travessa a Andorra. Els hem trobat molt a faltar.
L'alemany solitari. Un personatge amb qui vam coincidir-hi 15 minuts al peu del Refugi del Montroig. Impassible va arribar amb la seva motxilla i barret després d'una tormenta. Es va liar un cigarret, se'l va fumar, va compartir amb nosaltres 4 coses de la seva aventura desdel País Basc i va reprendre, simple i senzillament, el camí. Ens vam retrobar al peu del Canigó i vam coincidir unes quantes jornades més.
El trompetista. Un francès d'origen italià. 78 anys, xerraire més que en Subi. Gambava com un animal, ens va avançar a la pujada al Coll d'Eina i ens va prometre que passés el que passés dalt el Noufonts ens esperaria tocant la trompeta, i així va ser.

diumenge, 26 d’agost del 2012

I arribem al final del trajecte

Fa dos dies vam sortir de Requesens direcció el poble de Vilamaniscle, prevèiem una etapa llarga, de 30Km, però a Vilamaniscle ens esperava un bon allotjament i uns bons amics que ens rebrien amb tots els honors.
La jornada va complir les nostres previsions, va ser llarga, amb poca aigua i calorosa fins els darrers Km quan va entrar la tramuntana i ens va refrescar una mica. A mig camí vam aconseguir, per fi, veure el mar, però semblava quedar molt lluny encara. Ens vam aturar en un petit veinat de l'Espolla, Els Vilars, en busca d'aigua i una mica d'ombra per reposar. Vam reemprendre el camí cap a Sant Quirze de Colera, molta pista, carretera, però finalment arribem a Vilamaniscle el dia de Festa Major. En Jordi i l'Anna ens esperen i ens fan d'hostelers fent-nos una gradíssima i boníssima fideuada, ohhhh...què bona!!! apropant-nos així als productes del mar encara a una etapa de distància.
Avui al matí hem sortit ja amb el bikini posat per tirar-nos al mar només veure'l :). Abans, però ens ha tocat baixar a Llançà i pujar a Sant Pere de Rodes, vistes al mar magnífiques gràcies a la neteja de l'aire que ha fet la tramuntana. I quan hem arribat al Port de la Selva, xups! directe a l'aigua! Feia 20 dies que estàvem buscant aquest final.


divendres, 24 d’agost del 2012

La Vajol-Requesens, els boscos cremats

Avui hem sortit de La Vajol tardíssim, és que a Ca la Conxita ens han preparat un esmorzar d'aquells que...mmm...
Sabíem que passaríem pels boscos cremats per l'incendi d'aquest estiu a l'Alt Empordà, hi ha zones totalment calcinades, és molt trist veure la natura totalment morta. Encara que hagin passat aquests incendis encara hem trobat zones cremades amb bosses de plàstic, llaunes, vidres, tot tipus d'escombraries llençades darrerament després dels incendis, costa d'entendre...
Ara som al refugi del Forn de Calç, a Requesens amb vistes al seu monumental castell. Comencem a notar que ja som a cotes molt baixes, molta calor, paisatges molt boscosos...però sobretot, primeres olors a mar!

Aquestes són fotos dels boscos cremats