Retrobar-me amb la meva gent

Divendres passat vam celebrar els 25 anys de creació del BEI, el Bloc d'Estudiants Independentistes. Vam ser un sindicat d'estudiants que al llarg dels anys 90 vam portar l'independentisme a les aules quan aquest -ara diuen- érem com a molt el 15% de la societat.
A part de l'emoció que em provoca retrobar-me amb gent amb qui vam compartir un tros molt important de les nostres vides, de qui vam aprendre'ns molt i de qui considero que sóc el que sóc gràcies a aquells grans moments, aquell encontre em va reforçar la idea que els "independentistes" hem d'aprendre a saber-nos desprendre.
En un moment del sopar, l'Eduard va fer la reflexió pública dient que ara era moment de deixar pas al lideratge del procés cap a la independència a d'altres amb qui mai havíem compartit aquesta lliuta, és a dir, als no independentistes. De seguida em van ressonar les paraules d'una dona que fa unes setmanes em deia "jo no sóc independentista, però segurament votaré que sí en el referèndum". Aquesta afirmació per mi té un gran poder, i és la clau per portar-nos a una gran majoria favorable a la independència de Catalunya.

Brindo per la gent del rotllo

Avui, un dia abans de l'11 de setembre de 2012, plena d'emocions penso en tota la gent amb qui he compartit experiències i projectes de lliuta, quan em semblava que érem molt poquets els qui a tot arreu defensàvem la construcció d'un país lliure. I on m'agrada aturar-me, somriure i posar-me nostàlgica, és en els anys a la universitat amb el BEI- Bloc d'Estudiants Independentistes, el que després va ser la CEPC-Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans. Aquesta va ser la meva escola de formació política, aquí vaig entendre el que era treballar conjuntament diverses sensibilitats i maneres de fer sota un mateix objectiu, estar a gust en entendre que no tots estàvem d'acord amb tot, treballar sense sectarismes i amb convicció, estàvem plens d'ingenuïtat, però alhora hi havia molta autenticitat. Vaig viure i aprendre què eren els Països Catalans, vaig fer moltes amistats i m'ho vaig passar teta recorrent tot el país sencer. El cocktail esplai + BEI va calar fort a la meva vida. I ara, avui i aquí n'estic contentíssima i m'agrada recordar que dedicàvem hores i hores del nostre temps sense saber que un dia tindríem un 11 de Setembre com el de demà.
Perdoneu, és una entrada ultra sentimental, res més...

Brindo per la gent del rotllo i per la mare que ens va parir!

I caminem per poder ser i volem ser per caminar

Aquí asseguda al tren cap a Barcelona...pensant en la història que carrega sobre l'esquena aquest Pirineu, els seus camins d'exili, les fronteres imposades, són molts els indrets carregats de simbolisme per aquest petit país nostre... Pensant també en els moments bonics de la travessa. Els banys als rius, les nits sota els estels, les arribades als colls, els refugis acollidors, els sopars de càmping gas, les converses, els ànims i somriures d'en Subi.
En fi, començant ja a construir el record que em quedarà gravat a la memòria.

Els nostres amics de camí

Volem dedicar una entrada al bloc als companys de camí en aquesta travessa, s'ho mereixen. Hem conegut molta gent, amb alguns tan sols hem intercanviat quatre paraules, d'altres ens hem anat trobant al llarg d'uns quants dies. Aquí en volem destacar aquests:
En Rambo. Personatge de pell curtida i posat salvatge, aparença insociable, però amb un gran interior. Està travessant el Pirineu des d'Hendaia fins el Cap de Creus i, de tant en tant la seva xicota l'acompanya. Com que no en té prou amb el recorregut marcat, es dedica a pujar els 3.000 que li queden "a prop".
L'inspector Clouseau i el seu equip. Una expedició de 5 membres: el pare, el fill, la parella del fill i 2 cabirols de 25 anys. Entrenyables, divertits, peculiars i, com no, francesos. Uns grans companys que van acabar la travessa a Andorra. Els hem trobat molt a faltar.
L'alemany solitari. Un personatge amb qui vam coincidir-hi 15 minuts al peu del Refugi del Montroig. Impassible va arribar amb la seva motxilla i barret després d'una tormenta. Es va liar un cigarret, se'l va fumar, va compartir amb nosaltres 4 coses de la seva aventura desdel País Basc i va reprendre, simple i senzillament, el camí. Ens vam retrobar al peu del Canigó i vam coincidir unes quantes jornades més.
El trompetista. Un francès d'origen italià. 78 anys, xerraire més que en Subi. Gambava com un animal, ens va avançar a la pujada al Coll d'Eina i ens va prometre que passés el que passés dalt el Noufonts ens esperaria tocant la trompeta, i així va ser.

I arribem al final del trajecte

Fa dos dies vam sortir de Requesens direcció el poble de Vilamaniscle, prevèiem una etapa llarga, de 30Km, però a Vilamaniscle ens esperava un bon allotjament i uns bons amics que ens rebrien amb tots els honors.
La jornada va complir les nostres previsions, va ser llarga, amb poca aigua i calorosa fins els darrers Km quan va entrar la tramuntana i ens va refrescar una mica. A mig camí vam aconseguir, per fi, veure el mar, però semblava quedar molt lluny encara. Ens vam aturar en un petit veinat de l'Espolla, Els Vilars, en busca d'aigua i una mica d'ombra per reposar. Vam reemprendre el camí cap a Sant Quirze de Colera, molta pista, carretera, però finalment arribem a Vilamaniscle el dia de Festa Major. En Jordi i l'Anna ens esperen i ens fan d'hostelers fent-nos una gradíssima i boníssima fideuada, ohhhh...què bona!!! apropant-nos així als productes del mar encara a una etapa de distància.
Avui al matí hem sortit ja amb el bikini posat per tirar-nos al mar només veure'l :). Abans, però ens ha tocat baixar a Llançà i pujar a Sant Pere de Rodes, vistes al mar magnífiques gràcies a la neteja de l'aire que ha fet la tramuntana. I quan hem arribat al Port de la Selva, xups! directe a l'aigua! Feia 20 dies que estàvem buscant aquest final.

La Vajol-Requesens, els boscos cremats

Avui hem sortit de La Vajol tardíssim, és que a Ca la Conxita ens han preparat un esmorzar d'aquells que...mmm...
Sabíem que passaríem pels boscos cremats per l'incendi d'aquest estiu a l'Alt Empordà, hi ha zones totalment calcinades, és molt trist veure la natura totalment morta. Encara que hagin passat aquests incendis encara hem trobat zones cremades amb bosses de plàstic, llaunes, vidres, tot tipus d'escombraries llençades darrerament després dels incendis, costa d'entendre...
Ara som al refugi del Forn de Calç, a Requesens amb vistes al seu monumental castell. Comencem a notar que ja som a cotes molt baixes, molta calor, paisatges molt boscosos...però sobretot, primeres olors a mar!

Aquestes són fotos dels boscos cremats

Núria, el Canigó i avall que fa baixada

Des de la Vall d'Eina vam pujar per carenar l'olla de Núria. És encantador caminar per dalt de Núria, llàstima que va estar tapat tot el dia, fins i tot ens van caure algunes gotes de pluja i no ens va permetre gaudir de les vistes... Vam arribar al refugi d'Ulldeter i ens vam fer un banyet al riu, com ens agrada!!!!!
L'endemà vam fer l'aproximació cap al Canigó, caminant dalt d'un altiplà fins al refugi de Marialles. A Marialles vam dormir a la cabana lliure just al costat del refugi que, per cert, tot i demanar-los que buscàvem allotjament lliure no ens van indicar l'existència d'aquesta cabana a pocs metres d'on ells eren.
I bé, un nou dia important: l'ascenció al Canigó! La pujada per Marialles força transitada, ara bé, quan vam arribar a dalt ens va semblar que tanta gent ensorraria aquell cim. Per això vam decidir baixar de seguida cap a Cortalets. A Cortalets vam menjar una bona omelette i vam continuar el camí fins a la bonica i restaurada cabana al peu del Canigó, Abric del Pinatell. El camí fins allà va ser preciós i molt poc transitat, vorejant tota la falda del Canigó, és el que anomenen el Balcó del Canigó. Un cop al refugi, després de sopar es va esdevenir un moment màgic: en Subi va gaudir d'una vetllada kumbaià! Sí, sí, vam estar cantant i tocant la guitarra amb unes companyes alemanyes que també dormien a la cabana. Jo, encantada, és clar...
El dia següent ens dirigíem cap a Amélie-les-bains, a 220m, feia setmanes que no estàvem tan baixos. Un poble que no ens va agradar gaire, la veritat, en Subi voldria utilitzar paraules més gruixudes, però no ho faré.
A Amélie vam sopar i aquella mateixa nit vam reemprendre la marxa amb els frontals muntanya amunt. A mig camí vam dormir enmig del bosc, de manera que vam tenir la companyia d'insectes de tot tipus que van impedir que tinguéssim un son plàcid. I aquest matí ens hem llevat i hem vist que les formigues havien colonitzat l'interior de les nostres motxilles en busca de menjar.
Avui ha estat el dia de travessar la frontera que ens van imposar i hem arribat al bonic poble de La Vajol, a l'Alt Empordà. Hem passat pel Coll de Lli, per on el president Companys va creuar la frontera cap a l'exili. Ara mateix ens estem prenent uns macarrons de Ca la Conxita, un encant de família, ens han acollit de meravella.

La foto d'en Subi kumbaià