Aloma al TNC

Dijous vaig anar a l'estrena d'Aloma al Teatre Nacional. Després d'haver vist La Plaça del Diamant la temporada passada, vaig pensar que musicar una novel·la de Rodoreda per al teatre era un gran atreviment i podia despertar cert interès. L'obra no em va agradar, només les dues últimes escenes em van arribar a dir alguna cosa, però fins llavors l'obra només tenia algunes cançons boniques i una plàstica agradable. Vull pensar que potser és un problema del dia de l'estrena i d'aquí uns dies quan l'obra hagi rodat prendrà més ritme i més emotivitat, el que no tinc clar que puguin arreglar és la mala pronúncia d'alguns actors.
Quina llàstima, Dagoll Dagom, us felicito per l'aposta del projecte i pel que podria haver estat, continueu investigant per fer-ho millor!

Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba

En Lluís Llach escriu per mi el final d'aquest viatge. Aquestes lletres m'han vingut a molts moments als llavis mentre corria per algun racó d'aquest fantàstic país.

i els lladres dels pobres on són?

on són els qui han robat a la misèria?

on dormen els qui han pres dels qui no tenen?

i qui els empaita?

i on s’amaguen?

Un cor a Barcelona

Canto el somni dels teus ulls

perquè en ell perviu tot el que estimo,

hi ha un poema de futur

en l'anhel que t'omple la mirada,

i és el teu somriure qui el proclama.

Un no sé què

Oda a l'Amin

A Mumbai hi podria viure. És una ciutat enorme, te gairebé 40 milions d'habitants, esta en ple creixement i en canvi constant. Si torno d'aquí pocs anys segur que ja no serà la mateixa. És moderna, elegant, bonica i amb molta oferta d'oci. I com a gran ciutat d'un país com l'India al costat dels grans edificis s'hi troba el barri de xaboles mes gran de tot l'Asia. Però el que fa especial aquesta ciutat és estar-s'hi amb l'Amin. La vida de l'Amin és per fer-ne una pel.licula. Quan tenia 5 anys el seu pare es va morir i va estar vivint 3 anys al carrer fins que se'l van emportar a un orfenat. Als 18 anys va retrobar la seva família. I ara es cuida d'un senyor gran i fa de taxista a mida. Ell diu que en aquests moments podria ser un assassí, un traficant o un delinqüent, però que la vida li ha portat aquesta sort. És un exemple mes dels milions de nens en aquest país, alguns potser no han tingut tanta sort com ell. Coneix perfectament els catalans, mes que nosaltres mateixos i de seguida s'adona del que volem. És una persona encantadora, simpàtica, carinyosa i molt impacient. Dalt la moto o veient la posta de sol pel Mar Aràbic he compartit amb ell tot el que he anat vivint aquests dies. Un gran final de viatge.

L'altra cara de la pel.licula

Avui m'he estat llegint el bloc i veig que li fa falta el component de les coses "lletges" dels indis. Segurament faig un exercici de generalització massiva, però hi ha una part que penso que també explica la realitat.
L'espiritualitat és un dels elements bàsics d'aquest país, i com a tal també és aprofitada per treure coses dels turistes. Quan t'estan venent la moto son les persones mes simpàtiques del mon, un cop veuen que de tu no en trauran res passen a ser antipàtics i fins i tot t'insulten amb un simpàtic "pakistan". Sempre intenten prendre't el numero i te'l prenen, ens tenen molt clitxats i saben exactament amb quines paraules enredar-te en funció de l'aspecte que fas. Una de les enredades que els agrada utilitzar amb mi és dient-me: "ets una bona persona, se't veu a la teva mirada, tens un bon esperit, un bon karma, ets una dona forta, tu i jo ja som amics. Però et veig tensa, estàs tensa, necessites un massatge?", en general son homes els que m'ho diuen, és clar. Una altra enredada és als voltants de llocs sagrats, et demanen 200 rupies per ajudar als mes pobres, en cas que no ho facis no tindràs un bon karma. Quan els demanes una cosa i ells no en poden treure cap profit, les indicacions que et donen son les mínimes i sense cap mirament continuen jugant a cartes a l'ordinador. Els indis son molt competitius i molt gelosos, quan et descobreixen no volen compartir-te amb ningú mes, passes a ser de la seva propietat d'una manera exagerada. Tambe son molt impacients i mai respecten les cues. Tant els homes com les dones escupen gargalls a qualsevol racó i moment, i tenen les dents molt brutes perquè es passen el dia mastegant no se ben bé què d'un color ronyós, es tiren rots quan els saludes i els homes es rasquen els ous mes assíduament que els catalans.
Malgrat tot això, de debo que son persones extraordinàries, quan algú te l'ha fotut i entres en una etapa de plena desconfiança, no saps ben bé perquè, però apareix una altra persona a la teva vida per la qual dius: "val la pena tornar-los a donar una oportunitat!"

Kolkata

Vaig agafar un tren de nit des de Varanasi per arribar a Kolkata. No se ben bé que m'atreia, però des d'abans d'arribar a l'India, tenia clar que volia arribar a Kolkata. Quan es va fer de dia, des de la finestra del tren vaig veure de seguida un paisatge molt mes tropical que el que havia vist fins llavors.
Kolkata, i Bengala en general, son les zones mes "rebels" de l'India, els anglesos ja ho van tenir clar i els van treure la capitalitat. La primera sensació (dins el context on m'estic movent, és clar) va ser d'entrar a una ciutat molt mes occidentalitzada que la resta, una ciutat molt mes fàcil i agradable, mes culta. És una ciutat amb una classe mitjana tradicionalment activa i present en molts àmbits.
Avui he anat a treballar amb els pobres dels mes pobres, aquells que no tenen res de res, he anat a una de les cases que va fundar Teresa de Calcuta i m'he passat al mati netejant roba, donant de menjar i conversant amb les dones acollides. M'hi estaré tots els matins mentre visqui a Kolkata. L'experiència és perfecta: les mirades i els somriures d'aquestes dones... Son dones que vivien al carrer abandonades, moltes han estat atropellades pels cotxes mentre dormien, d'altres cremades un cop el seu marit es va morir... Nomes acullen persones miserables dins la misèria, aquelles que no tenen cap vincle familiar enlloc del mon. Ha estat un dia molt bonic.

Varanasi

Varanasi m'ha semblat la ciutat mes bruta on he estat i resulta que és la mes santa de l'India. El que mes m'ha impressionat ha estat veure enmig dels carrers del mercat processons de gent amb els seus morts a braços portant-los cap a cremar o a tirar-los al riu Ganges. Al vespre hem agafat un petit vaixell que ens ha portat a veure el crematori. M'ha sorprès que enmig de tots els familiars dels morts no hi hagués dones, doncs es veu que no hi podem entrar per dues raons: la primera és perquè quan es va morir Shiva, la seva dona Sita es va tirar al foc en el moment del seu crematori; i la segona perquè plorem i llavors la flama no serveix de res, esta absolutament prohibit plorar en el crematori.

Kajuraho: amor i guerra

Quan practiques sexe és l'unic moment en el que tens la ment realment buida i mes a prop de Deu pots estar i, per tant, mes a prop del nirvana. Els catòlics ens ho podríem replantejar, no? A Kajuraho hi ha uns dels temples amb les figures eròtiques mes importants del mon fetes entre el segle X i XII, em costa d'entendre com van poder construir allo i donar tanta expressivitat a segons quines figures. Amb aquesta foto ja esta tot dit. Qui sigui capaç de fer aquesta postura te premi assegurat.