Porto gairebé tres dies a McLeod Ganj. És el poble on hi ha la residencia oficial del govern tibetà a l'exili, on viu el Dalai Lama. Aquesta zona és molt tranquil·la: muntanyes, fred, pocs vehicles... Un paisatge completament diferent al que he vist fins ara. Ahir vam visitar les escoles i cases d'acollida dels refugiats, estan organitzades d'una manera exemplar. La lluita per la supervivència com a poble és el que dóna sentit a la seva existència actual, per això em sembla que la implicació en els projectes comunitaris és tan alta. M'encantaria que els mestres catalans parlessin amb tanta motivacio de la tasca que es fa a les nostres escoles com ho va fer ahir la noia que ens va acollir. I avui m'he passat una bona estona al monestir amb els monjos tibetans, he estat parlant amb una monja molta estona, m'hauria agradat molt poder anar al monestir on viuen elles, però crec que ja no tindre temps. Aquí passa com amb la majoria de coses: les dones queden menys visibilitzades i a voltes les descobreixes massa tard. Ni el budisme se n'escapa d'aquest fet.
A aquestes altures del viatge les emocions comencen a fer el seu efecte, la capa protectora que portava els primers dies va caient de mica en mica, hi ha coses que ja em molesten, el temps comença a relativitzar-se, confonc el dia de la setmana que som i alhora també noto que tot m'esta passant massa ràpid. La sensació que sóc una tastaolletes és constant aquí, tot és tant, tant, tant... que és impossible d'abarcar. Em sembla que m'hi haure d'anar acostumant.
Hola Pili, és més que emocionant seguir amb tu aquest preciós viatge que vas emprendre cap a la Índia.
ResponEliminaTé una màgia increible conèixer aquest país a través de les teves impessions i vivències; saber de llocs i persones pel que expliques i descrius. Uau, personalment estic encantada!!
Endavant, Pili! que encara tens molt per veure i descobrir. Omple't d'ell, de les seves olors, essències, colors, sons, ... (malgrat que alguns d'ells, potser són massa estridents, je,je) però com també has pogut ja experimentar hi ha silenci dins del soroll i harmonia dins del caos.
Una molt forta abraçada, bonica, que segueixo compartint amb tu la teva fantàstica aventura de l'Índia. Mil petons i tinguès cura de l'estòmac, fins aviat! Mª Lluïsa.
Hola nena!
ResponEliminaEstic llegint-me el teu blog i és fantàstic. Però et comento aquest post perquè ja l'estava esperant... això que mica en mica vagis perdent la capa protectora del començament del viatge. Ets collunuda nena! Ets la més valenta de les valentes i estic orgullosa de ser la teva amiga.
Molts petons!
Eu